Anar al contingut

Els problemes de la dreta espanyola davant del 2019

¿Què pretén Aznar?

¿Què pretén Aznar?

Joan Tapia

L'expresident del Govern no entén Catalunya perquè ho redueix tot a un delicte de rebel·lió i que l'independentisme és colpista

Jose María Aznar és un personatge polèmic, però té el respecte de part de la dreta. I aquestes són les raons. La seva “amarga victòria” del 96 va ser el primer triomf de la dreta des de la majoria absoluta de Felipe González del 82. Potser des d’abans perquè Adolfo Suárez tenia un contorn diferent. I el seu Govern va coincidir amb una llarga etapa de creixement –no tot per mèrits propis i molt basat en l’immobiliari–, però creixement.

També amb l’entrada a l’euro i amb estabilitat en la relació amb la Catalunya de Jordi Pujol. Tot això pesa més –per a part de la dreta– que el seu deliri amb la guerra de l’Iraq, el seu trist final per voler aprofitar-se de l’atemptat islamista d’Atocha i el recurs constant a la crispació com a arma política.

L’aznarisme –amb Rodrigo Rato a la presó i Mariano Rajoy repudiat per no ser un manat– no vivia el seu millor moment. Però el triomf de Pablo Casado, el seu antic cap de gabinet a FAES, li ha tornat glamur i han augmentat els que creuen que, malgrat ser un polític que divideix, és un home d’Estat. I per acabar de rematar aquesta idea acaba de publicar un llibre: ‘El futuro es hoy. España en el cambio de época’, que està presentant a tot Espanya i que –és costum– desperta interès i cues de senyores a la caça de la dedicatòria.

Nula expectació a Barcelona

Dijous va estar a Barcelona i va ser diferent. Mitja entrada a la llibreria que Rafael Nadal omple quan presenta les seves novel·les, només un personatge rellevant de la societat civil –José Crehueras, president de Planeta i editor del llibre– i nul·la expectació. Ho deia una crònica: “Ni un trist CDR es va prendre la molèstia d’esbroncar-lo”. Indiferència total.

És simptomàtic que qui pretén ser el referent moral de la dreta espanyola no generi interès a Catalunya que és el 16% de la població, el 19% del PIB i el 26% de l’exportació. Només Josep Piqué, a qui va elevar a la glòria ministerial, era allà –dialogant amb Aznar– i enaltint les qualitats del llibre. Interessant, sí, també sectari.

I és que Aznar, que cuida l’ornament d’estadista, va ser el primer que va recórrer al nacional-populisme per aconseguir el poder i mantenir-s’hi. Ara formalment ho critica, però pretén que sigui la base amb què el PP torni a manar.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

És difícil que un estadista espanyol no tingui en compte el 16% del seu país i el 19% de la seva economia. La realitat –agradi o no– és que el 47% de la població catalana ha votat a favor de la independència en dues eleccions seguides, 2015 i 2017. El 47% no dona dret a liquidar l’ordre constitucional i estatutari, però és el 47%. I afirmar que “el que vivim a Catalunya jurídicament es diu rebel·lió i políticament colpisme” és no voler veure el fons de la qüestió. Però no l’infravalorin. El 2017 va dir: “Abans que es parteixi Espanya es trencarà Catalunya” i va encertar-la més que Artur Mas.

Aznar, que no va votar i va criticar la Constitució del 78, veu ara en ella una garantia d’ordre i estabilitat. Meritòria evolució, però defensar la Constitució exigeix coherència. Qui no la va votar no pot predicar que el PSOE –principal artífex del text al costat d’UCD, el PCE i CDC– no és avui constitucionalista. Sona ridícul.

Vol ser el líder moral d’una dreta partida en tres –PP, Cs i Vox–, però no sap el tractament adequat perquè la divisió no la castigui

Les constitucions s’han de respectar, també adaptar. Quan el 57% de catalans diu que avui no votarien la Constitució del 78, que llavors van ratificar en més proporció que la resta d’espanyols, és que alguna cosa passa. I no voler obrir el meló –per por del fracàs o conveniències partidistes– és donar cartes als que diuen que “la Constitució és una presó”. ¿És raonable negar-se a dialogar davant d’aquest 57% que suma deu punts més que el secessionisme?

Segons la recent distinció de Macron, Aznar seria més un nacionalista espanyol, al·lèrgic a la Constitució que parla de “nacionalitats i regions”, que un patriota de l’Espanya constitucional.

“Un noi amb bones intencions”

A més el projecte d’Aznar és confús. És partidari de Casado, diu que el centredreta està partit en tres, i considera que Santiago Abascal, el líder de Vox, és “un noi ple de bones intencions” i constitucionalista (el PSOE, no). És poc creïble que PP, Cs i Vox –en dura competència a Andalusia– puguin pactar llistes conjuntes per a les pròximes legislatives. ¿No sap que tres llistes de dretes seria un gran escenari per al PSOE? ¿Creu que el seu lideratge s’imposarà a les ambicions de Casado, Rivera i Abascal?

Ja sabem que per a Aznar tot és possible. Fins i tot va creure que la reunió de les Açores amb Bush i Blair era un altre Ialta que edificaria el nou ordre mundial. No va ser així, culpa de Zapatero.