La radicalització del discurs polític
'Bonjour tristesse'
Parts notables de la societat exigeixen tensió i els partits la fomenten per al seu propi benefici
ilu-bonjour-tristesse-francina-cortes-28-12-2018
El debat (¿es pot anomenar així?) entre Rufián i BorrellRufiánBorrell de l’altre dia al Congrés dels Diputats se suma a pareguts exabruptes al Parlament de Catalunya i, per descomptat, als que es filtren a les notícies sobre la campanya electoral andalusa. Les grans desqualificacions, l’elevació de l’insult fins a nivells insuportables i la tensió creixent que impliquen no auguren res de bo. Perquè quan l’insult s’apodera del discurs ja no queda res: després del verb només hi ha un erm.
Tant a Catalunya com a Espanya hi ha mercaders de la tensió. Grups polítics, es diguin com es diguin i que ni val la pena citar-los, que troben el seu caldo de cultiu en els excessos verbals ara i, vagi a saber, en quins altres ho farà demà. Mancats d’arguments sòlids, prefereixen excitar la irracionalitat dels seus potencials electors per atreure votants i, de passada, apartar del debat els temes realment rellevants per al conjunt de la ciutadania. Perquè, mentre estiguem tirant-nos pel cap els trastos de l’insult, ¿on queda el gairebé 30% de nens que, tant a Catalunya com a Espanya, viuen per sota del nivell de pobresa?; mentre cadascú reforça la seva posició davant dels atacs del contrari, ¿com s’avança en la millora d’un sistema de salut que se’ns desfà?; mentre cada atac reforça el contrincant i redueix la seva necessitat d’argumentar, ¿on trobarem el futur de les pensions? ¿I el de la dependència de tantes i tantes persones grans?
El menyspreu intel·lectual i personal al contrari és l’avantsala de conflictes més severs
Sembla com si, després de l’exaltació patriòtica del nacionalisme espanyol i del català de l’octubre de l’any passat i els estímuls de les eleccions del desembre i de la moció de censura, els partits s’haguessin adonat que el poble demana duresa, molta més duresa. Tinc els meus dubtes que aquesta tensió correspongui a la realitat o, en tot cas, a una part majoritària de la societat. Vaig escriure fa uns quants mesos que Pedro Sánchez havia aconseguit desbancar Mariano Rajoy ,perquè, així m’ho semblava, hi havia un majoritari sentiment d’embafament davant de tanta tensió Catalunya-Espanya. No crec que aquesta situació s’hagi modificat radicalment. En tot cas, si s’ha operat una creixent radicalització d’amplis sectors ciutadans, malament per al nostre futur col·lectiu. I si no ha sigut així, i són els partits els que llancen els seus mastins a l’arena política per estimular les baixes passions, pitjor. Probablement, la realitat sigui una amarga combinació dels dos extrems: parts notables de la societat exigeixen tensió i els partits la fomenten per al seu propi benefici.
En qualsevol cas, aquesta destrossa no augura res de nou. Fa més de 40 anys, Irving Janis argumentava ja en el seu clàssic 'Groupthinking' (1972) que una part no menor dels errors més grans en la presa de decisions de grups dirigents residia, entre altres aspectes, en el menyspreu de les capacitats de l’enemic: siguin les intel·lectuals, les econòmiques, les cíviques que impregnen la seva manera de viure o les militars. Alguna cosa d’aquests errors en la dirigència catalana i en l’espanyola es perceben en les decisions preses a Barcelona i a Madrid el setembre i l’octubre del 2017. Però, ampliant aquestes tesis de Janis, no s’ha de ser un estudiós de la conducta per percebre com el menyspreu intel·lectual i personal al contrari és l’avantsala de conflictes més severs. I això no només per la reducció de la seva humanitat, sinó perquè, a mesura que s’antagonitzen les posicions, esdevé més difícil la reconsideració d’on ens condueixen els nostres actes. I amb això tornar a un terreny de joc de més enteniment esdevé cada vegada més impossible: estem entrant en terrenys pantanosos, dels quals serà difícil tornar incòlumes.
Malament per a tothom, doncs, i difícils moments. No perquè no n’haguéssim passat per d’altres, potser fins i tot més problemàtics. Sinó perquè el paisatge psicològic que els presideix és d’un humor ombrívol, on creixen assilvestrats populismes i on la raó retrocedeix i lentament abandona l’escenari per la porta del darrere. El meu avi asturià, Pepe Alonso, ens deia sempre que les armes les carrega el diable. Jo afegiria que les paraules també.
Tot i que partidari de l’optimisme de la voluntat, sempre em va semblar una posició més adequada per al benestar col·lectiu el pessimisme de la raó. Però a la llum del que ara m’inunda, i que sembla anticipar situacions més dramàtiques, no em passa pel cap més que aquell vers juvenil de l’inici de la tardor: 'Bonjour tristesse'. Ni optimisme de la voluntat, ni pessimisme de la raó. Simple desesperació.
