Vergonya al Parlament

«Vergonya», cridava el diputat d’ERC Gabriel Rufián des del seu escó. I tot i que no es referia a si mateix, probablement és l’únic encertat que va dir en l’esbroncada sessió parlamentària que va acabar amb la seva expulsióesbroncada sessió parlamentària i un encreuament d’acusacions entre els diputats republicans i el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, acusació d’escopinada inclosa. Perquè això, que va ser una autèntica vergonya que només contribueix a augmentar, encara més, el desprestigi de la política i els polítics, és l’única conclusió que deixa la lamentable sessió parlamentària d’ahir. El més trist, i preocupant, és que no podem dir ni que es va tractar d’un episodi aïllat ni que no es veia venir. La degradació -de formes, però també de fons- és una de les característiques de la vida política espanyola i és més símptoma que causa de la greu crisi institucionalque a tots els nivells fueteja el país.

És de sobre conegut que l’estil oratori del diputat Rufián enerva els seus adversaris polítics. Però no s’ha de caure en l’error de personalitzar únicament en el parlamentari d’ERC una degradació que és generalitzada. És el discurs polític espanyol atapeït de 'fake news', hipèrboles injustificades i, directament,falsedats. S’han banalitzat paraules molt greus, com a 'feixisme' i 'colpisme''feixisme''colpisme', i fets i actituds similars a vegades idèntics són interpretats de forma diferent depenent de si es fan a les files pròpies o en les alienes. Un cap de l’oposició diu colpista al president del Govern i ja sembla una cosa normal. I no ho és.

El duel retòric és l’ànima del parlamentarisme, i que el debat polític i ideològic sigui acalorat forma part de les regles del joc de la democràcia. Però una cosa és la vehemència i l’esgrima retòrica en la defensa dels arguments propis i la refutació dels de l’adversari i un altre assumpte molt diferent és la infantilització del discurs, l’insult  permanent, la mentida per sistema, la banalització de la política i la falta de respecte permanent i continuada, no només cap a l’oponent, sinó al Parlament i a la mateixa ciutadania. El Congrés no és Twitter. La política no és un circ romà. I l’opinió pública no és una massa amorfa i informe que reacciona a base de cops d’efecte, 'fake news' i suposats rampells d’enginy. Si no són capaços de solucionar els problemes dels ciutadans, almenys que no els faltin el respecte. Si no és gaire demanar.