Voluntat i salut

Les dades indignen. La realitat inquieta, preocupa. La sanitat pública catalana s’esfilagarsa i, al seu costat, les condicions de treball del personal sanitari i la tranquil·litat, quan no la salut, de la ciutadania. Les xifres delaten desídia o intenció. Cap de les dues opcions és bona. O els governs catalans dels últims anys han focalitzat la seva atenció en un altre tema, el Tema, o la seva inacció es deu a una intencionalitat política. L’únic cert és que actualment es destinen 1.000 milions d’euros menys que el 2010 (fins al 2016 van ser 1.500 milions menys) i que el Govern de Puigdemont va destinar a sanitat el 28,8% del pressupost. La mitjana de les autonomies és del 33%.

Els silencis

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Mentre els CAP inicien la vaga, sorprenen alguns silencis. Com el d’algun líder fugaç de la nova esquerra que havia alçat la seva veu aïrada contra la privatització de la sanitat, denunciant retallades i tripijocs, i ara prefereix callar i mirar cap a un altre costat, prestant-se als malabars del procés i, en les seves estones lliures, assenyalant i dient als periodistes sobre què han d’opinar. Involució curiosa.

A la fi, és el de sempre. Si només ens focalitzem en l’eix nacional, el social perd força. Estem per sota de la mitjana autonòmica en recursos destinats a educació i salut. El percentatge és el que mesura la voluntat. Els nostres polítics no semblen destinar-ne massa en el benestar de tothom.