Anar al contingut

Els límits de la tolerància

El que ens ofèn

El que ens ofèn

Javier Pérez Andújar

Una societat que reprimeix la creació, l'expressió de l'inconscient, es converteix en una societat reprimida i repressora

Vivim en un país d’ofesos. Es veu d’una hora lluny. Tothom ho sap. Ho diuen fins i tot els còmics d’Astérix. Llegint les historietes d’Uderzo  i Goscinny, entenem que des de sempre hi ha hagut dos pobles del Mediterrani en els quals s’ha fet de l’ofensa un principi moral. Però cada u amb el seu estil. No és la mateixa la manera de sentir-se ofès que apareix a 'Astèrix a Còrsega' que la que trobem a 'Astèrix a Hispània'. En efecte, tots dos l’expressen igual: creuats de braços i amb un mur de silenci, que no només nega la paraula sinó també la respiració. Abans morir ofegat en un mateix i abraçat a ell mateix, que suportar l’existència del món. No obstant, i això els diferencia, el que hi ha d’altivesa en el cors, en l’hispà es converteix en rabieta. L’amfitrió d’'Astérix a Còrsega' és un adult de nom impronunciable, el d’'Astèrix a Hispània' és un nen que s’anomena d’una forma elemental, Pepe. Ni tan sols hem madurat en l’art de l’ofensa. Preses de l’infantilisme, ens prenem més seriosament a nosaltres mateixos que al que ens ofèn.

Més perillós que ‘sonar-se’ amb una bandera és un sonat amb una bandera

On els antics grecs van aplicar la política (política, filosofia, economia, totes les coses serioses tenen una paraula grega), es redueix entre nosaltres a una qüestió de sentir-se ofès. Recentment, la diputada de Podem, Irene Montero, ha denunciat una revista de jutges perquè la satiritzaven amb uns versos grotescos. Eran masclistes. Ho va considerar una ofensa a l’honor. I no hi ha ofensa sense càstig. Així actua quan li toca rebre una formació política que sempre que sorgeix un cas de vulneració (cada dos per tres, lamentablement), salta a les barricades aixecades amb caràcters per defensar el dret a la llibertat d’expressió. Per la seva part, la justícia publica versos satírics a les seves revistes i alhora condemna a penes exemplars a qui, igual que ella, utilitzen la rima, el reble, el vers, per ridiculitzar, per manifestar les seves opinions a través de formes artístiques on l’únic pacte és el de la intel·ligència mútua. Llavors diem: és que això no és art, i així es culpa la gent no pel que fa sinó per no ser Miquel Àngel. Només acceptem la cultura escombraries quan està morta als museus.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En tots els seus nivells, la creació és el més semblant als nostres somnis. No només hem de deixar el nostre inconscient que es manifesti perquè pel mer fet d’existir ja hi tingui de dret, sinó perquè una societat que el reprimeix es converteix en una societat reprimida i repressora. En això estem. De nou s’anteposa l’orgull a la llibertat. Mai abans havia sigut tan aclamada la paraula orgull (de barri, d’opció sexual, de país...). Creia que havíem haver superat el Tío Pepe, i ha tornat el nen Pepe amb la seva cara vermella i el seu orgull ferit i els seus sentiments enflocats. Responem amb policia a la imaginació. Més perillós que‘sonar-se’ amb una bandera és un sonat amb una bandera. N’hi diuen els límits de l’humor, però es tracta dels límits de la tolerància.