Anàlisi

El robot Teresa May

Són meritoris els seus esforços per portar la partida al terreny del possibilisme. La 'premier' està fent política en temps de l'antipolítica

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp45892795 brexit may181114191920

zentauroepp45892795 brexit may181114191920 / HANDOUT

'I’m a bot' (‘Soc un robot’) és un llibre de John Crace, cronista parlamentari satíric de 'The Guardian', que recull una selecció de textos d’aquest periodista en què la primera ministra britànica és retratada com un polític robot, entre altres coses, per la seva falta d’empatia. Doncs bé, compte amb els robots i la seva falta d’empatia. De vegades, són indestructibles.

Theresa May segueix endavant contra vent i marea. Miraculosament, continua xarrupant i bufant alhora. Una cosa només a l’abast de persones amb talent polític, malgrat que se la vulgui caricaturitzar, menystenir o, fins i tot, menysprear.

El primer gran escull del seu acord amb la UE era aconseguir el recolzament del Govern que ella lidera. Queda per saber quants dimitiran i qui ho farà, però May té finalment via lliure del seu ExecutiuMay té finalment via lliure per seguir endavant i enfrontar-se als gegants que l’esperen a la cantonada. El principal, la votació al Parlament britànic una vegada l’acord entre la UE i el Regne Unit s’hagi formalitzat.

Un exercici de realisme i possibilisme

El pacte presentat per la 'premier' no complau del tot ningú, tot i que ella diu que està convençuda de les seves bondats tant racionalment com emocionalment. Pot ser que tingui raó. Hi ha concessions per part britànica i n’hi ha també per part de la UE. És un 'brexit', però menys. És un exercici de realisme i possibilisme. Potser és la millor solució per a una societat com la britànica, clarament dividida en aquest assumpte, però sobre la qual convé recordar dues coses que de vegades s’obliden al continent. La primera, van votar i van guanyar els que volien marxar de la UE. La segona, els més entusiastes europeistes britànics serien titllats d’euroescèptics a molts països de la UE, per exemple, a Espanya.

Els britànics se n’aniran, però no del tot si finalment l’acord obté el vistiplau del Parlament. Poden tombar-lo els interessos de la política domèstica, però no el sentit comú. Si l’acord va a la paperera, serà per les ganes dels mateixos ‘tories’ de carregar-se el seu líder o per la lògica ambició dels laboristes  laboristes de continuar apallissant el fetge del seu adversari sota la implacable lògica que acompanya sempre l’oposició.

Notícies relacionades

May no ha arribat a la metaEncara li queden uns quants revolts perillosos. Però arribar viva als últims minuts del partit és ja per si mateix meritori i potser aquest era l’únic escenari possible atesa la complexitat del que tenia i té entre mans. Sobretot, quan ni la tecnocràcia britànica ni ella mateixa han considerat mai el 'brexit' com una cosa positiva per al Regne Unit.

L’acord a què ha donat llum verda l’Executiu britànic és l’únic possible, precisament perquè no satisfà completament ningú. En temps de blanc i negre, May intenta colar-se per les estretes escletxes del matís i del realisme. És a dir, fa política. Tots l’apallissen, tots ho farien millor, tots la ridiculitzen i menyspreen. I, tot i així, els seus esforços per portar la partida al terreny del possibilisme són certament meritoris. May està fent política en temps de l’antipolítica.