22 set 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Els odis preconcebuts

Els odis preconcebuts

Milena Busquets

Ja sé que és un tòpic espantós i horrorosament avorrit, però tothom mereix una oportunitat. També la gent que no ens agrada, sobretot aquesta

Pel que sembla, soc una de les poques persones que van veure l’entrevista d’Inés Arrimadas a TV-3. No veig gaire la televisió. No ho dic amb orgull o per donar a entendre que dedico el meu temps lliure a assumptes més elevats, res més lluny de la realitat; després dels gossos, el televisor em sembla el millor animal de companyia del món.

Vaig passar gran part de la meva infantesa i adolescència ajaguda a sobre de la catifa veient la televisió amb els meus gossos –‘teckels’ primer, pastors del Pirineu després, i finalment llauradors– i sovint també amb la meva mare. Alguns dels atacs de riure més grans que recordo haver compartit amb ella van ser mirant la televisió; i en l’actualitat, veure el futbol amb els meus fills representa un dels moments més feliços de la setmana.

Així que vaig decidir veure l’entrevista a Inés Arrimadas, malgrat no votar Ciutadans i d’estar cada vegada més a prop de no votar ningú en absolut.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El medi polític em sembla un àmbit tan dur i difícil que sento curiositat i admiració per qualsevol dona que podent dedicar-se a tasques més amables (criar fills, escriure novel·les, opinar sobre això i allò, ser veterinària o arqueòloga), es dediqui seriosament a això.

Em va sorprendre una mica que els últims deu minuts de l’entrevista versessin sobre un problema de traducció que va tenir lloc en un altre programa. Hauria estat bé parlar d’educació, per exemple, de com els joves arriben a la universitat fent faltes d’ortografia i amb enormes dificultats per analitzar un text. No som els únics que tenim aquest problema en l’entorn europeu i és primordial analitzar realment què està passant i com solucionar-ho.

I em va sorprendre també l’eufòria d’alguns l’endemà a l’assabentar-se dels resultats d’audiència, pel que sembla no gaire bons, que havia tingut l’entrevista; com si fos un triomf d’algun tipus que la gent hagués decidit no veure el programa.

No m’agraden els odis preconcebuts. Jo no tinc gaire simpatia a Aznar, per no dir cap, i no obstant, en el col·loqui amb Felipe González amb motiu de l’aniversari de la Constitució, em va fer gràcia el seu desig de fer-se el simpàtic amb el socialista, de caure-li bé, de fer broma (és a dir, de ser ben educat). I González, com que és un home intel·ligent, després d’uns primers minuts més freds i distants, li va acabar corresponent i sumant-se al to amable de jubilat digne però savi i encantador que ha lluitat en mil batalles però que encara conserva el bon humor i el bon viure.   

Ja sé que és un tòpic espantós i horrorosament avorrit, però tothom mereix una oportunitat. També la gent que no ens agrada, sobretot aquesta.