Anar al contingut

Tornada a la zona zero a causa de la crisi

Duel de barberies

Duel de barberies

Javier Pérez Andújar

La desaparició de la classe mitjana a Barcelona es manifesta avui a crits en les seves perruqueries. Cada cantonada té la seva

N’hem dit 'la crisi' per no explicar el que va passar. La crisi, el fenomen, allò estrany que ens va fer tornar al punt de partida. Els que eren pobres s’han tornat més pobres que mai. Els que eren rics d’abans, avui es fan entrepans de llagosta i el que sobra ho donen als fons voltor. Als carrers de Barcelona, aquesta tornada a la zona zero de la nostra història s’ha plasmat mitjançant una insòlita profusió de barberies. És el retorn al Segle d’Or, on l’or no el veia ningú perquè era al fons del mar. Ara en diem 'venc or', empenyorament i compravenda de rellotges, brillants... Hem tornat a ser un lloc de dentistes ambulants, de barbers d’'El Quixot’, de cirurgians del Bosch que extreuen en públic la pedra de la bogeria. Però passat per Netflix. El barber és el bruixot expulsat de la casta. S’ha quedat amb les eines (la navalla, els ungüents; als contes de fades, de les dents d’una pinta sorgeixen els boscos), i sap els vells trucs de l’ofici (eixarmar, compondre ossos dislocats, practicar sagnies); no obstant, el desterren als camins perquè la màgia s’ha convertit en ciència. La seva mascota no és l’òliba del coneixement sinó la sangonera. O potser no ha sigut enviat a vagar pel 'drom', el camí, si no que senzillament se li ha permès evadir-se de la seva immortal itinerància al costat dels esmoladors, els quincallers, els que arreglen cassons i paraigües. No hi ha a Occident cap civilització capaç d’assumir qui no té casa. En això, en els desnonaments, també estem tornant al brut principi de què crèiem haver-nos alliberat per sempre.

Dictadures pitjors que la cultura

Aquells barbers eren artesans de la màgia, la mà d’obra de la salut o, si més no, del seu succedani, el brunyiment; però de sobte es troben que el seu art ja no valGutenberg ha inventat la impremta, i sense estudis no es va enlloc. Les mans han deixat de configurar la ment. Ara són les seves serves. La lletra impresa, el llibre, acaba d’inaugurar una dictadura que tots anomenarem ‘cultura’. Però també això, la cultura, està arribant avui al seu final. I la succeiran dictadures pitjors.

El que no és 'hipster',
onirisme de barba que costa 60 eurots arreglar-te-la, és subterrani, refugi de supervivents arribats de Bangladesh, el Pakistan, el Marroc...

El que va passar llavors està explicat als museus, en aquest art que encara no s’autodestruïa per al mercat perquè era en aquell moment quan cobrava el sentit més gran, quan estàvem construint-nos tal com fins avui hem sigut. N’hi ha prou amb mirar aquests olis. No és el mateix l’arrencaqueixals que extreu la pedra de la bogeria als quadres del Bosch, del flamenc Van Hemessen (quina cara de sàdic té el d’aquesta tela), que el cirurgià que imparteix lliçons d’anatomia a Rembrandt i a tota aquella pintura holandesa. Només quan hi ha burgesia hi ha ciència. Res més meticulós, més pulcre, que comptar monedes.

La desaparició de la classe mitjana a Barcelona es manifesta avui a crits en les seves barberies. Cada cantonada té la seva. S’obren com forats de l’espaitemps, unes a l'estil de palaus austrohongaresos en una pel·lícula de la Metro, i d’altres, com la gruta de Góngora. El que no és 'hipster', onirisme de barba que costa 60 eurots arreglar-te-la, és subterrani, refugi de supervivents arribats de Bangladesh, del Pakistan, del Marroc, de les illes del Carib, a cinc eurets tallar amb descompte per a nens. Els dos extrems econòmics, les dues realitats de classe que pincen la nostra societat, estan allà ensopides pel moviment de la màquina de tallar cabell. El soroll de la indústria repassant-nos el cap, exhalant-nos al clatell l’alè.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

També en això soc un clàssic. Sempre he anat als barbers d’‘El Quixot’. Cada vegada en queden menys. La vida no és mai com ha sigut tota la vida. De nen em portaven al Leopoldo, a Sant Adrià, que era d’un poble de Granada i ens pelava a l’estil 'Marcelino, pan y vino' (jo preferia la ratlla al costat, com el Sant). Després vaig anar al Blas, que et movia el cap com si fos un saltamartí, i després, sempre seguint el meu pare, vaig anar a uns barbers de Sant Roc, a Badalona, que parlaven de futbol tota l’estona. Ja no recordo si n’hi havia dos o tres tallant el cabell. Quan vaig venir a Barcelona, durant molt temps vaig anar a un sevillà que es deia Francisco, però que es va operar del maluc i es va jubilar, i em vaig quedar sense el meu barber de Sevilla. Ara vaig als germans Pedro i Javier, del carrer Independència. El seu avi era barber a la Manxa i guarden en una vitrina els seus estris heretats. Ja treballa amb ells d’aprenent la quarta generació d’aquesta família. Crec que també hi vaig per això, a veure viure un ofici.

Temes: Comerç Crisi