De difunts

Hi ha funerals de moltes menes. Des de l’ampul·lós fins a l’humil enterrament al qual només assisteix la família més pròxima. Des de la pesadesa de la mort, que es concreta en la lenta, inefable, silenciosa introducció del taüt al nínxol, fins a l’escampada de les cendres de Steve Buscemi en un penya-segat davant el mar: el vent les encasta a la cara impertorbable de Jeff Bridges, per culpa del potiner John Goodman, en aquella escena memorable de 'El gran Lebowski'. Són coses que passen i cada un les aguanta com pot.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

He estat en el funeral del pare d’un amic. No conec gaire la família i encara coneixia menys el difunt. La sala del tanatori era discreta i lluminosa, amb vistes al mar. Després de la cerimònia laica, amb la mínima aportació d’un parell d’espelmes i d’un crucifix de taula, l’espai es va convertir en un altar. Abans, no obstant, el funeral va ser presidit per un actor que portava el paper après amb una professionalitat irreprotxable. Es va assabentar de les circumstàncies personals del difunt, va parlar de la seva personalitat i va infondre, en la família i els amics, una certa sensació de placidesa, elegant i amb una cabellera gairebé bíblica.

Aquests oficiants que actuen per encàrrec em fascinen. Després, aniran a prendre un vermut o s’abraçaran, amorosos, a la parella i veuran una pel·lícula de terror asseguts al sofà. I comentaran el funeral com qui explica com ha anat el dia a l’oficina. Em fascinen.