La situació econòmica: ai, ai, ai

'The Economist' presentava fa una setmana un dossier complet d’anàlisi de la pròxima crisi. Ves a saber si ja la tenim a prop, com un tsunami o està a punt de convertir-se en una simple pertorbació. Allò de les endevinalles és un gènere que qui subscriu no acostuma abordar. Però de la lectura són rellevants alguns fets:

Primer. Es pot constatar sense embuts que les respostes que es van donar a la crisi passada van ser improvisades i fora de tota ortodòxia; no perquè aquesta crisi estigui feta de regles doctrinàries, sinó perquè no té de sentit comú: estalvis en dipòsits no retribuïts, tipus d’interès reals de tant en tant negatius, entitats que salven resultats amb atípics, tornada al crèdit al consum, comissions poc justificables, manteniment d’un dèficit públic estructural malgrat la millora de l’economia, muntanyes de liquiditat perdudes buscant nous engranatges financers. Res gaire assenyat a l’'oikos nomeia' del sentit lògic de les coses.

Salvar l’euro

D’una banda, afirmar que «es farà el que faci falta» com va dir Draghi per salvar l’euro, ha obviat les reformes que Europa efectivament necessita per preservar de veritat la seva moneda: lligar la política fiscal i construir institucions realment federals. Som on ja estàvem. Aquella frase i aquest oblit mostren un poder i una potència que no es correspon amb la realitat del que permet el coneixement de l’economia com a ciència lúgubre, humil.

D’altra banda, els personatges clau de la nostra crisi, excepte els que van cometre de forma clara i inequívoca frau fiscal i van ser enxampats, salven el seu dia a dia, malgrat aparèixer, de tant en tant, a les portades pel seu pas pels tribunals. Com els qui van ser testimonis del que va passar ja no hi són, és més fàcil empastifar les raons ( "que aquell ja ho sabia", "que un altre ho avalava"): ¡ves ara a buscar proves des de les ambigüitats ben apanyades pels advocats! I demà serà un altre dia.

Segon, els estralls de les coses fetes a batzegades emergeixen. Calia comprar deute per injectar liquiditat. Acabat el deute públic, es va entrar en la compra de deute privat. ¡Ai! Aquells que eren guardians de la competència la falsejaven inflant la demanda del deute que emetien algunes empreses i així abaratien el seu cost financer en detriment del d’altres competidors. I havien de ser espanyoles les empreses beneficiades (ai, ai, amb la pàtria per a aquells que s’anomenen 'globals’), tot i que qui sap de qui són les empreses quan és un fet que el capital no té pàtria.

Amb nocturnitat i sense donar explicacions

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Tot això fet amb nocturnitat i sense donar explicacions, sense transparència. Les pèrdues observades en algunes d’aquestes empreses avui ens fan pensar a molts el pitjor sobre com ha afectat tot això els balanços dels bancs centrals (del BCE a aquestes altures). ¡Ai com pateixen els alemanys! No sé què passarà en el futur, però sí que em sembla bastant evident per als que ens ha tocat viure de prop els vaivens de l’economia que:

U. Els banquers no han après tota la lliçó, s’han saltat les parts més difícils per doloroses i han passat igualment de curs (¿sort en els exàmens?). Dos. Els reguladors han suspès, però molts ja no hi són. Els seus càrrecs eren efímers. Tres. Els empresaris més llestos han fet caixa amb la depressió salarial que ha aportat la crisi: ¡matrícula! I quatre. La ciutadania ho suporta com pot, desorientada políticament i només té un ai al cor quan escolta els tambors dels que anuncien catàstrofes.