Anar al contingut

Anàlisi

¿Pot governar un Executiu assetjat?

Joan Tapia

L'oposició està per atacar el Govern i ha de criticar els Pressupostos, però no pot bloquejar-los

Quan Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa ja havia de saber que governar amb 84 diputats (de 350) era temerari. Més a Espanya, on la dreta creu que quan perd el poder (eleccions del 2004) és fruit d’una conspiració universal i que tot s’hi val per fer fora els ‘usurpadors’. José Luis Rodríguez Zapatero –que va cometre greus errors– no era culpable ni de trair els morts (negociació amb ETA), ni de desmembrar Espanya (Estatut) ni de la pitjor crisi econòmica des del 1929. Però el 2011 Mariano Rajoy va treure majoria absoluta.

Després de l’augment de la confiança que Espanya va experimentar al formar-se al juny un Govern que semblava competent, no sectari, i amb voluntat de desinflamar (no només Catalunya), Sánchez es troba ara en un bloqueig dels dos partits de dretes per impedir-li discutir en el Parlament els Pressupostos del 2019 (per la llei d’estabilitat de Cristóbal Montoro), amb la dificultat de pactar amb Podem uns pressupostos assenyats que inspirin confiança en l’economia, i amb un soroll ensordidor que busca erosionar i –si pot- fer caure el Govern.

Reforma constitucional sense consens

Per això es bloquegen els Pressupostos i no es vol debatre el seu contingut, que seria el normal. Per això, el líder de Ciutadans intenta erigir l’hipotètic plagi (o mediocritat) de la tesi doctoral de Sánchez en l’assumpte capital. Per això, la dreta unida (tot i que desunida) exigeix la dimissió de la ministra de Justícia, Dolores Delgado, –que no surt afavorida de les seves converses privades del 2009– partint del xantatge d’un policia corrupte, que deu haver prestat serveis a l’Estat, però que la justícia ha enviat a presó.

Sánchez es defensa. Uns dies millor que d’altres, i intenta continuar governant. Però voler obrir una reforma parcial de la Constitució (positiu) com a arma política i sense consens amb una oposició que només el vol fer caure és un greu error. Confiar en Pablo Iglesias, que ja demana el cap de la titular de Justícia, és pecar d’ingenuïtat o excés de confiança (el 2016 li va exigir en roda de premsa la vicepresidència i el control de la policia). I condemnar el PP als inferns i erigir el PSOE en autoritat moral absoluta és oblidar els evangelis que diuen que “el just peca set vegades al dia”.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i a la web

És evident que l’exministra de Sanitat Carmen Montón no va dimitir sense culpa i que Delgado (per Villarejo) i Pedro Duque (per ‘OK Diario’) patiran –sense raó o amb raó– un assetjament continu. Pot enervar, però la democràcia també és això.

Tots els governs –també els d’esquerres– pequen i la nostra dreta és la que és. Sánchez potser es va equivocar al no seguir els consells dels que l’apressaven a convocar eleccions a l’arribar setembre. No podia ser ingenu. Però és combatiu, plantarà cara i ja va demostrar que no se’l liquida amb un simple assassinat. Comet errors, però la seva medicina de la desinflamació és la correcta per intentar superar el primer problema d’Espanya. L’alternativa prescrita i proclamada –un altre article 155 contra el verb de Quim Torra– implicaria un risc de suïcidi per a la democràcia espanyola. 

0 Comentaris
cargando