Estiu 2014, Parcerisas

Francesc Parcerisas ha escrit un parell de pàgines memorables. N’hi ha moltes més, en ‘Un estiu’, el dietari sense dates que transcorre durant l’estiu del 2014, però aquestes que els dic són un exercici finíssim d’observació, una voluntat explícita de descripció d’un assumpte menor que s’enlaira gràcies als recursos estilístics en una llengua magnífica, un dels millors textos en català que he llegit en els últims anys. En aquestes pàgines ens parla de la sensació desagradable que sent quanalguns granets de sorras’han introduït a les ungles: “La sorra als peus m’agrada, però a les mans m’incomoda”. A partir d’aquí, d’aquesta sorra incrustada mentre s’està aRibes Roges, a Vilanova,rememora els instants de fa anys (ara en té 70), quan “els infants excavàvem per ‘arribar a l’aigua”. Els pous i els pontsque s’anaven construint en “aquella petita mina nostra que xuclava, per sota la sorra de la platja, la feble filtració del mar”. És només un exemple d’un llibre quet’estaborneix no pas per l’impacte desfermatde les passions sinó per un lent, constant i delicat equilibri entre el“vivere la vitta, allegria e felicità”(la frase que repetiaJaume Vallcorbadies abans de morir, justament aquell estiu) i la presència implícita de la mort,de la desaparició, dels dies que s’esvaeixen i, amb ells, els amics, les persones que estimem.

Històries d’adolescents

En una altra de les remembrances, Parcerisas explica les anades i vingudesper la sorra humidad’un grup d’adolescents: “Hi deixàvem ben marcades les nostres petjades fins quela primera onadauna mica més potent les esborrava darrere nostre per ensenyar-nos – sense que segurament fóssim capaços d’entendre-ho – la facilitat amb què tot desapareix i tot recomença”. Al cap dels anys, el poeta ho ha entès. Tot recomença, perquè encara som a temps d’anar cada dia a la vora del mar, comprar un pa de vinya,caminar i llegir, com si els llibres fossin la pala i la galleda que traginàvem de petits, sopar amb els amics, contemplar la bellesa. I també tot desapareix, perquèles coses perden el sentitque tenien i perquè ens abandonen els amors i les amistats, fins i tot els records es dilueixen: “... els que ara em pesen també es fondran, tous, estovats, inconsistents. En un univers dins el qual som totalment prescindibles, no seran ni tan sols un forat negre. Camino, camino per esbandir-me la buidor, el no-res”.

Al llarg d’aquestestiu de 2014,el poeta veu morir o contempla l’agonia de quatre amics, “que han viscut per les paraules”, i és conscient que està assistint a un final. L’elegia, però, es barreja amb la celebració. Fa molts anys, en un dels seus primers llibres–L’edat d’or’, un volum imprescindible en el cànon poètic català–, ja intuïa que la mort podia ser com el moment en què l’amant contempla la dona que s’està al seu costat mentre abandona la mà “sobre un pit que sospira, adormit / la cara en la tofa flonja dels cabells”. Un instant de placidesa, “agraint només els dons incommensurables de la vida”. I, al mateix temps, la presència del que se’n va, el cop definitiu i inefable que ens expulsa del paradís.

Parcerisas contempla una festa i observa “la força de la vida, com si ho pogués veure des de dins i des de fora. Simultàniament. Tot em sembla un misteri, un absurd. Però també és un plaer, aquesta barreja de joia immensa i de pesombre profund”. Després, amb ressons de Vinyoli, posa els peus a l’aigua i trepitja “els còdols llepats pel temps” mentre “una escuma diminuta” es cargola al voltant dels turmells. “Els amics”, escriu, “el destí, la mort potser també són part d’això o, millor encara, això és una part d’ells”.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En aquest estiu no passa res i passa de tot. Mha fet pensar, a vegades, en les converses que mantenen Harvey Keitel i Michael Caine a ‘La joventut’,Harvey Keitel Michael Caine aquells dos ancians que contemplen la bellesa en tota la seva esplendor i exuberància, la tibantor de les formes juvenils, com els vells que espien Susanna, però sense lubricitat, només amb l’estatisme de la mirada commoguda. Parcerisas fa el mateix i, com indicava Sorrentino, cerca “de manera sistemàtica una mena de simbiosi” o, com diu ell mateix, “una relació antiga i tranquil·la, sense exigències innecessàries o impostades”. El reducte del que estimem contra l’evidència del que desapareix.

Llegeixin i regalin aquest llibre com una obligació moral. Per embriagar-se, com recomanava Baudelaire, per “no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva”.  Embriagar-se de vi, de poesia o de virtut, com més els plagui.