Les lliçons del 17-A

Arribem al primer aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils amb més informació, però també molts dubtes per respondre. Cal fer una anàlisi i no caure en utilitarismes interessats. Quan parlem de crisi (un atemptat terrorista ho és, en termes conceptuals), diferenciem tres etapes: la previsió, la prevenció i la gestió. En aquest cas, sembla que hi ha bastanta unanimitat respecte de la tercera –la gran majoria de la societat diu estar satisfeta amb la gestió que van fer tant els Mossos d’Esquadra com els equips d’emergències i de l’Administració–, però en canvi, molta tensió i politització respecte a les dues primeres.

Des del juny del 2015, Espanya és en nivell 4 sobre 5 d’alerta terrorista. La previsió suposa preveure que un atac pot passar perquè hi ha un risc creïble i fundat, uns mitjans i un potencial agent hostil. S’estudien i analitzen uns índexs concrets i es fa seguiment per decretar el nivell d’alerta. Encara i així, la previsió total no existeix i és físicament impossible assegurar al cent per cent una societat. El que podem fer és reduir al màxim aquesta possibilitat. Ara com ara, la previsió funciona correctament i s’eviten multitud de possibles atacs cada any.

Ombres sobre el procés de radicalització

Al situar-nos en nivell 4, s’augmenten els recursos disponibles per a la prevenció. Això comporta que els cossos de seguretat de l’Estat (i de les autonomies amb competències), tinguin unitats especials d’intel·ligència i antiterrorisme. Allà hi va haver els primers errors o disfuncions. Si aquestes unitats no comparteixen tota la informació i es coordinen de forma eficaç, la prevenció falla i deixa buits que els agents hostils poden aprofitar. La coordinació policial sense cap tipus d’ingerència política és imprescindible dins de l’Estat i a nivell europeu. És indispensable conèixer la motivació de la descoordinació, i aquesta responsabilitat ha de ser investigada i jutjada.

A més, els atacs del 17-A han de servir per revisar i millorar tots els protocols de prevenció. Joves de segona generació que han crescut a Catalunya, escolaritzats i amb feina, van executar aquests atemptats mortals. No hi havia indicis de radicalització ni de marginalització. Els agents socials de Ripoll no s’expliquen què va fallar. El procés mental que porta a la radicalització és molt variat i complex i no disposem de tipologies prou limitades i assentades. La islamització de la radicalització és encara molt desconeguda i continuem aprenent tots junts.

La gestió que es va fer dels atemptats i del després també mereix una anàlisi. La crisi va tenir diverses facetes. En el camp comunicatiu, el protocol liderat per Patrícia Plaja va ser impecable. Van informar ininterrompudament en diverses llengües, donant les dades necessàries i suficients sense especular de forma alarmista i mantenint la calma.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

En l’àmbit policial, i malgrat que les crisis són moments de molta dificultat i que només els comandaments policials saben realment les decisions que van haver de prendre, s’ha intentat tancar ràpid l’episodi i no airejar els errors. El ràpid dispositiu ‘Gàbia’ no va aconseguir atrapar el primer atacant de la Rambla, que va aconseguir fugir de la zona zero. Cinc dels vuit terroristes van ser abatuts a trets pels Mossos en lloc de ser capturats i jutjats i falta informació sobre aquesta proporcionalitat (es va demostrar que Younes no portava una armilla d’explosius real). A més, els Mossos havien tret importància a l’explosió de la casa d’Alcanar i no l’havien vinculat a cap cèl·lula gihadista, malgrat trobar quantitats importants de butà i de productes químics. Per tant, al terreny policial es pot fer una investigació per detectar els errors.

Finalment, l’impacte que queda a la societat, com reacciona i les mesures que pren són el que en realitat defineix si els terroristes han aconseguit el seu objectiu (més enllà de les víctimes, per descomptat). Ni barcelonins ni catalans ni espanyols en general han reaccionat de forma racista i cap majoria rellevant ha portat el discurs islamòfob al primer nivell polític. Tot i així, urgeix un profund debat del model de convivència que volem, de què podem aprendre els uns dels altres i de com volem acollir els qui arriben de fora perquè les següents generacions ja no tinguin ni tan sols una etiqueta de ‘fills de’. No suposarà una solució perfecta, però és una mesura imprescindible per deixar menys buits als qui volen ferir els valors democràtics i de convivència. Si alguna cosa hem après és que encara ens queda molt per aprendre.