El 'cul de sac' català

Qualsevol conflicte sembla arribar a un 'cul de sac' en algun moment o etapa fins que, o bé es desencalla perquè les parts n’inicien la gestió, o bé la balança cau cap a un costat afavorint una part i deixant l’altra sense opcions. Així és exactament com semblàvem estar els últims mesos en el conflicte català fins que, de sobte, canvia un dels jugadors principals. Pedro Sánchez es converteix en president del Govern i anuncia que encararà el problema polític català de manera diferent. Falta per veure si serà així.

D’una banda, el Govern té un complicadíssim equilibri intern entre la varietat de posicions respecte a les identitats nacionals a Espanya. Sánchez ha de navegar entre els qui volen una obertura i flexibilitat – no només amb Catalunya– i els qui s’aferren a la idead’una Espanya més moderna, integradora, descentralitzada i redistribuïdora. Tasca gens fàcil tenint en compte els pocs recolzaments amb què compta el nou Govern en el Parlament i les condicions del seu mandat. De l’altra, Torra es converteix en president com a mer substitut de Puigdemont, reivindicant la seva temporalitat i al seu torn bregant amb els qui li exigeixen un pas definitiu i ferm cap a la república catalana –sense deixar gaire clar com– i els que li demanen que, de moment, recuperi els nivells d’autogovern que es tenien, aconsegueixi que els presos surtin de la presó preventiva i baixi el nivell de tensió.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Així, tots dos presidents es van reunir en el que, no ho oblidem, forma part d’una ronda de trobades amb els presidents autonòmics. De nou, el fet que aquesta trobada es produeixi en aquest marc, ens manté entre el realisme polític –no és un gest ni un desglaç ja que és protocol·lari– i l’idealisme –és l’únic marc possible ara mateix perquè Sánchez es trobi amb Torra sense fer saltar les alarmes més bel·ligerants al seu propi sector–. No sabrem quines eren les intencions reals. Tampoc els resultats, ja que tots dos diligentment es van afanyar a dir que la reunió “havia anat bé” però que no renunciarien als seus principis –tot dins de la Constitució o recuperar l’1 i el 27 d’octubre de 2017–.

En realitat, quant al conflicte es refereix, no importa que no hagin avançat en contingut. Tampoc que continuïn tenint línies vermelles. És coherent. Sí que importa que, tot i que sigui un pas diminut, s’hagin reunit cara a cara. Només seient i verbalitzant que hi ha un conflicte, “tenim un problema”, es comença a gestionar-lo. No significa ni que Sánchez convoqui un referèndum ni que Torra esborri l’1-O del mapa. Significa només això: un reconeixement del problema i de les contraparts, que ja és més del que hem vist amb l’anterior Govern. Queda molt, molt camí per fer si es volen trobar solucions al problema que no passin per la renúncia total d’una part o una altra però és possible. Transformant el problema es transforma la solució, es fa camí al caminar.