Contra l'explotació laboral

Quan el president Sánchez va anunciar aquesta setmana que el Govern espanyol aprovaria "un pla director contral’explotació laboral", segur que a molts els ulls li van fer pampallugues. ¿Explotació laboral? ¿A l’"Espanya va millor que mai" que ens deixa Rajoy?

Segons el diccionari, "explotar" significa "fer que una persona treballi de manera abusiva per obtenir-ne profit" i, llavors, les coses comencen a encaixar. El primer fet abusiu del nostre mercat laboral és que continuem tenint una taxa d’atur molt superior a la mitjana europea.

És cert que la crisiva incrementarl’atura tots els països, però mentre la zona euro ja ha recuperat el nivell d’atur anterior a la crisi, Espanya continua duplicant la taxa que tenia llavors. És a dir, a Espanya hi continua havent molta més gent que, volent treballar, no pot.

El nostre segon fet abusiu diferencial és que gairebé la meitat dels aturats registrats com a tals no perceben cap tipus d’ajuda pública. Una forta caiguda en la taxa de cobertura del subsidi d’atur ha acompanyat les nostres polítiques de retallades, fet que explica l’elevada desprotecció que tenim i que es reflecteix, en part, en una taxa de pobresa cinc punts percentuals superiors a la mitjana de l’eurozona.

A partir d’aquí, entrem a veure el que passa en aquells que sí que tenen feina. El tercer fet abusiu és, sens dubte, la quantitat de gent que es veu obligada a acceptar uns contractes laborals d’una durada més baixa a la que desitjarien. En aquest sentit, segons Eurostat, Espanya lidera el rànquing europeu de treballadors a temps parcial involuntari (el 61%) i, també, el d’aquells que han acceptat una feina temporal perquè no han pogut trobar una feina indefinida (90%).

A més, la conversió de contractes temporals en indefinits amb prou feines assoleix el 9%, la qual cosa vol dir que la precarietat involuntària no és una manera transitòria d’entrar al mercat laboral, sinó que s’ha convertit en una manera estable de ser-hi.

El quart fet abusiu és la quantitatd’hores extraordinàries "no pagades" que es veuen obligats a fer els treballadors precaris. L’INE calcula que fins a un 45% del total de 6,5 milions d’hores extraordinàries que es van realitzar el primer trimestre del 2018 no van ser retribuïdes.

L’excessiva rotació és el cinquè fet abusiu: per aconseguir 400.000 ocupats, s’han de firmar 1,5 milions de contractes, alguns, per hores. El sisè, i últim, fet abusiu que detectem en la nostra realitat laboral té a veure amb els salaris pagats. En un doble sentit: la taxa de "treballadors pobres", aquells que, malgrat treballar, no ingressen prou per superar el llindar de la pobresa, majorment perquè treballen menys hores de les desitjades, supera de molt a Espanya la mitjana de l’eurozona.

A més, els salaris han mantingut una congelació en termes reals durant els primers cinc anys de recuperació fins que l'acord recent entre patronal i sindicats permeti iniciar un suau camí de recuperació. Això explica que els últims anys, segons les dades de la Central de Balanços, les empreses hagin dedicat més recursos a pagar dividends que salaris.

Desconec encara el contingut concret del pla anunciat pel president del Govern central. Però hem vist que existeixen, en plena reactivació, sis importants trets que comporten abusos laborals clars a Espanya, especialment entre els joves, que és on es concentra avui l’explotació laboral més gran.

Una part d’aquesta dura realitat s’explica, aquí i a la resta de països de l’eurozona, per la crisi, la globalització i la digitalització. Però si en tots els factors analitzats Espanya mostra un comportament diferencial a pitjor, això s’haurà d’explicar per causes pròpies.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

En aquest sentit, apunto dues hipòtesis. La debilitat de la nostra oferta productiva, amb un pes excessiu d’empreses que no assoleixen la rendibilitat necessària si no és mantenint els seus treballadors amb salaris baixos i condicions laborals precàries i, en segon lloc, la reforma laboral del 2012, que ha debilitat la capacitat negociadora dels treballadors al reduir l’abast delsconvenis i, amb ells, la supervisió per part delscomitès d’empresa, fet que, amb una inspecció insuficient, amplia la probabilitat dels abusos.

¿Oi que ara troben més sentit al pla de lluita contra l’explotació laboral? De fet, vistes les dades, l’autèntica pregunta hauria de ser: ¿Per què no s’ha fet abans?