Els homes que estimaven el futbol

A casa de la meva mare s’organitzaven timbes de pòquer els diumenges al vespre. Aquelles partides eren un assumpte molt seriós. Els xerraires eren expulsats sense contemplacions (recordo la meva mare tapant-li la boca amb cinta adhesiva a José Agustín Goytisolo perquè callés), els jugadors mediocres també (després, això sí, d’haver sigut plomats unes quantes vegades), mentre que els que no jugàvem a pòquer desapareixíem de la faç de la terra durant unes hores. Un dia, a punt de donar a llum el meu primer fill, la meva mare em va venir a veure i em va demanar que no em posés de part aquella nit perquè tenia timba i seria un incordi haverd’interrompre-la per anar a l’hospital (naturalment la vaig obeir i no vaig trencar aigües fins a l’endemà a les 6 del matí).

Hi havia una excepció: Ana María Moix i els partits del Barça. Quan hi havia algun partit important, a l’Ana se li permetia posar la televisió sense volum i asseure’s estratègicament per poder-la mirar, sempre que no es distragués i que no comentés el partit. L’Ana, és clar, es distreia, comentava les jugades i, fins i tot algunes vegades, malgrat la indignació mig fingida de la meva mare, obligava els altres jugadors a aixecar-se de la taula i a veure les repeticions amb ella.

L’Ana va ser la primera fervent seguidora de futbol que vaig conèixer. Potser és casualitat, però la resta han sigut tots homes.

De moment, i malgrat les nombrosíssimes excepcions, el futbol continua sent sobretot un club de cavallers, com els 'gentlemen’s clubs’ britànics del segle XIX, que potser ara amb l’onada feminista es tornin a posar de moda.

Avui dia visc envoltada d’homes, començant pels meus fills, que segueixen el futbol amb molt interès, sovint amb passió, i si bé no he après encara a estimar el futbol, he après a estimar els homes que estimen el futbol.

No puc passar per davant d’un bar on es retransmeti un partit sense fer un cop d’ull als senyors recolzats a la barra, amb les cerveses a la mà i els ulls clavats a la pantalla.

Crec que en alguns casos l’únic que els queda de la infantesa, l’únic bastió encara intacte de la persona que van ser, l’única escletxa per la qual penetrar de nou en un món perdut, és la seva afició al futbol.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Veig en els meus amics futbolers el candor, la concentració, el fervor, l’alegria desbordant, la indignació i l’entotsolament una mica emmurriat de la infantesa, la tossuderia, també la competitivitat i la companyonia. L’altre dia un amic em deia que ell ja només creia que tot era possible en el futbol. Si estimes com és un home i com va ser, observa'l mentre mira un partit de futbol del seu equip.