Anar al contingut
Renovar-se o morir

JOSE LUIS ROCA

Renovar-se o morir

Carmen Juan

La moció de censura ha obligat el PP a dur a terme una successió precipitada

Aquesta setmana sabrem qui té ganes de succeir Rajoy al Partit Popular. També intuirem si serà una successió neta o una baralla en el fang. La moció de censura els ha obligat a dur a terme una successió precipitada i això té alguna virtut i no pocs vicis. El relleu de Rajoy sempre ha estat un rum-rum de fons al partit, però des que es va desactivar l’’Operació Menina’ fa tres anys, aquest rum-rum arribava molt esmorteït. La prioritat del PP era garantir-se la legislatura, assegurar-se les eleccions del pròxim any i preparar amb calma el relleu que Rajoy pilotaria al seu estil, és a dir al seu temps i “com Déu mana”.

Els plans s’han desbaratat i Rajoy, que ja va avisar que no volia tuteles, s’ha tornat al registre de la propietat de Santa Pola a més velocitat de la que ens té acostumats i sense donar instruccions, cosa que per a un partit tan presidencialista és un inconvenient. Amb el poder acabat de perdre, el PP ha de resoldre la successió en tot just un mes, amb la participació per primera vegada dels militants en una imitació de primàries, i havent de disputar a altres partits, en especial a Ciutadans, l’ampli espai electoral, del centre a la ultradreta, en el qual fins ara els populars campaven al seu aire.

En ple ‘xoc’ traumàtic és difícil fer una bona anàlisi de la situació, ni autocrítica, ni desintoxicació. Els hereus polítics de Rajoy intentaran amarrar el Congrés pactant un candidat d’integració per evitar una guerra interna; els partits conservadors són poc donats a les catarsis. Les travesses aposten per Núñez Feijóo, l’únic popular que manté un govern en majoria; Dolores de Cospedal, que com a secretària general ocupa ara el càrrec orgànic més gran en el partit, i l’exvicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, mà dreta de Rajoy en el poder. Cap dels tres no ha formalitzat encara la seva candidatura, tenen temps fins dimecres. Res no apunta que tinguin pressa per ficar-se de ple en la inevitable guerra de guerrilles a què hauran d’enfrontar-se, per molt que en el partit només soni el mantra de la integració i de la unitat.

La disputa pel poder no és mai una lluita neta. Mentre els preferits es deixen estimar, alguns aspirants fan els primers passos. El diputat José Ramón García-Hernández es presenta com el candidat de les bases davant l’aparell perquè això no sigui “un canvi de cromos”. L’exministre García-Margallo recull avals, però dubto que aspiri més al lideratge que a evitar que el relleu en el PP sigui com diu “un concurs de miss Amèrica”. Margallo sembla el tapat de Feijóo.

L’expresident balear, José Ramón Bauzá, és un altre que treu el cap. Va perdre a les primàries el lideratge a les Balears, però ara encapçala un “debat d’idees”. El PP pot prendre’s seriosament el seu congrés o convertir-lo en exercicis espirituals sota el consell d’Ignacio de Loyola  que “en èpoques de tribulació millor no fer mudances”, però el repte és més gran que un simple canvi de líder.