Temps de recuperació salarial

Els interlocutors socials estan a prop d’assolir un pacte perquè els salaris recuperin poder adquisitiu a Espanya, cosa que canviarà, de manera positiva, el clima social i econòmic al nostre país. S’obrirà la possibilitat, a més, de reformar sota l’impuls del nou Govern alguns dels aspectes més nocius de la reforma laboral del 2012 (la negociació col·lectiva, per exemple). La millora en les retribucions dels treballadors no només corregirà, en part, l’injust repartiment actual de la recuperació de l’economia, sinó que donarà a aquesta un impuls decisiu ja que enfortirà el consum de les famílies, que és el principal motor del nostre creixement actual.

Tot i que l’anomenem "devaluació interna", la política posada en marxa per fer front a la passada crisi de sobreendeutament s’ha centrat a reduir fortament el cost laboral de les empreses mitjançant tres vies complementàries: acomiadaments, rebaixes salarials i deteriorament de les condicions laborals. Aquest va ser el veritable sentit de la reforma laboral del 2012, l’estrena de la qual va ser un acusat increment en els acomiadaments abaratits.

Multitud de dades demostren l’èxit d’aquesta orientació: que Espanya continua sent el país de l’eurozona amb més taxa d’atur o que els salaris van perdre de mitjana, durant la crisi, un 8% de poder adquisitiu, pèrdua que va ser molt superior en els trams mes baixos. Només això explica que el pes dels salaris en la renda nacional hagi caigut fins al 47,3%, el nivell més baix des del 1989. Si a aquest fet hi unim les retallades en despeses socials (salaris en espècie) realitzades sota l’estratègiad’austeritat pressupostària, s’entén el fort increment de la desigualtat social que s’ha produït a Espanya durant aquests anys.

Alguns autors han justificat aquesta política socialment regressiva com imprescindible per recuperar la competitivitat exterior suposadament perduda com a conseqüència d’anys previs amb salaris que creixien per sobre de la productivitat. Altres autors, però, no trobem cap evidència que avali la falsa apreciació, repetida fins a la sacietat, que estàvem acumulant una pèrdua de competitivitat des de, com a mínim, l’ingrés en l’euro.

I, en aquest sentit, esmentem dos fets contundents: les nostres exportacions no han deixat de créixer des de l’any 2000, en molts casos, a taxes superiors a les assolides després de la devaluació salarial, i si comparem els salaris per hora deflactats correctament, amb l’evolució de la productivitat horària, aquesta última puja lleugerament per sobre des de l’any 2000 fins al 2008, on s’inverteix la tendència fins a la forta depreciació salarial iniciada el 2009. A partir d’aquesta data, la productivitat creix de manera espectacular mentre que els salaris es desplomen.

Tanmateix, tot i que és molt discutible l’estratègia de deprimir els salaris i, amb això, enfonsar la demanda interna, com a manera d’enfrontar una crisi financera per sobreendeutament de famílies i empreses, que era el problema que teníem, ha sigut més greu mantenir aquesta política fins i tot quan les mesures monetàries de Draghi van permetre iniciar la sortida de la crisi i la recuperació de l’economia europea.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Així, entre el 2014 i el 2017, amb l’economia creixent vigorosament, el guany mitjà per treballador va registrar un increment acumulat inferior al de la inflació i, segons l’Eurostat, el 2017 el salari per hora va pujar un 2% en el conjunt de l’eurozona, cinc vegades més que a Espanya, on l’augment va ser del 0,4%. Si hi afegim que el nostre mercat laboral té unes elevades taxes de precarietat, temporalitat, temps parcial i elevada rotació, entendrem per què aquesta recuperació no es distribueix de manera equitativa entre beneficis i salaris. I això, a més d’una qüestió de justícia social, acaba afectant la demanda interna i la recuperació.

El consum de les cases, que representa el 60% del PIB, està creixent al mateix ritme que aquest. Si deixem al margel’estalvi  (estem en taxes molt baixes) i el crèdit (està creixent al 25%), la renda de les famílies és el principal factor explicatiu del seu creixement. Però, si ja s’ha esgotat l’increment derivat de la caiguda en els tipus d’interès, tampoc sembla que hi hagi gaire marge per a reduccions fiscals, els preus comencen a despuntar i la nova ocupació creada és escassa i precària, només queden les pujades salarials per consolidar la demanda i el creixement econòmic colpejat ja per la pujada en el preu del petroli. És per això que un pacte entre els interlocutors socials per iniciar un camí de recuperació salarial és una bona notícia. Molt bona, la veritat.