La frivolitat de Màxim Huerta

Sánchez anava anunciant el nom dels ministres. La majoria es coneixien. Un Govern central d’una solvència indiscutible. I va arribar el torn de Cultura. Les parpelles de molts es van elevar. ¿Perdó? Una recerca ràpida a Google. Sí, és ell, no n’hi ha cap altre. Màxim Huerta, l’escriptor, però també el col·laborador del 'Programa de Ana Rosa'. Hi va haver els qui li van concedir un marge de confiança. Molts el van demonitzar a l’instant, especialment els guardians de les essències més elitistes de la cultura. Els seus antics tuits van posar més llenya al foc.

Que la majoria dels seus missatges tuitaires responguessin a l’exaltació d’una gala nocturna o a una retransmissió boja d’Eurovisió no es va tenir en compte. Si parlava de les mamellesd’Ana Rosa  delatava el seu sexisme, malgrat que ella fos amiga seva. Si parlava de la quantitat de gais a Eurovisió, era homòfob, tot i la seva homosexualitat. A la fi, el que resultava més imperdonable era la seva frivolitat.

¿La cultura està barallada amb la frivolitat? No necessàriament. RessuscitemOscar Wilde, posem-li un mòbil a la mà, un compte de Twitter i els pilars de les essències tremolaran. Un "príncep de la frivolitat esnob", el va definir Francisco Umbral. "Un enginyós que gairebé sempre tenia raó", segons José Luis Borges. A la fi, un geni. Tot i que ell potser no ho va saber mai. Nosaltres tampoc no sabrem com hauria exercit Huerta el seu exercici ministerial. Què amagava la seva aparent frivolitat. Però la seva presència resultava, com a mínim, interessant.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En uns dies en què triomfen els 'youtubers’, els 'influencers' i les lletres més lleugeres, Huerta podia haver rescatat la cultura de la seva torre de vidre (cada vegada més tancada, més elitista i més empobrida) i crear una mena de pont llevadís amb aquells que arrufen el nas davant de tot el que soni a profund, moltes vegades per pura ignorància.

Però no, no ho sabrem mai. Perquè Huerta es va passar de frívol a trivialitzar les seves penes amb Hisenda. Almenys, ha deixat un llegat: a Espanya també es pot dimitir (o ser destituït) sense arrossegar-se pel llot durant setmanes.