1
Es llegeix en minuts
Tu pots ser ministre

J J Guillen

Llegeixo que Pedro Sánchez recupera el Ministeri de Cultura i Esports, eliminat pel PP el 2011, i per honrar-lo ha nomenat un senyor anomenat Màxim Huerta. La notícia explica que és escriptor i periodista i, com no havia sentit parlar d’ell, intento corregir la meva ignorància buscant més informació a Google. De seguida veig que és autor de novel·les d’èxit com 'El susurro de la caracola o 'Una tienda en París’. Sempre atent a ampliar coneixements, Google em diu que les persones que volen saber més coses de Màxim Huerta també busquen informació sobre Ana Rosa QuintanaSandra Barneda o Joaquín Prat Sandberg. Els algoritmes els carrega el diable, ja ho sabem, i em costa imaginar que aquests noms –associats a la televisió matinal sensacionalista i a l’estil més lleuger del periodisme– puguin ser els referents del nou ministre. Per comprovar si Google és molt aleatori i fal·lible, doncs, busco el nom d’un altre ministre de Cultura nomenat per un govern socialista: Jorge Semprún. Va ser ministre del 1988 al 1991, i al seu costat Google cita gent com el cineasta Costa-Gavras o els escriptors Elie Wiesel i Primo Levi.

Els 30 anys que van del nomenament de Semprún al de Huerta mostren la caiguda imparable del pes de la cultura en la política espanyola

Notícies relacionades

Els 30 anys que van del nomenament de Semprún al de Huerta mostren la caiguda imparable del pes de la cultura en la política espanyola. Semprún marca el final d’una idea del coneixement associada encara a la lluita antifranquista i a l’exigència humanista, al poder de la paraula per canviar les coses i vertebrar el pensament. Després d’ell, Jordi Solé-Tura i Carmen Alborch encara van escalfar les brases, però amb Aznar va arribar al ministeri Esperanza Aguirre i el mèrit de dir-se Gil de Biedma de segon cognom. El dia en què la ministra va reconèixer que no havia llegit res de "Sara Mago", l’artista Norma Duval es va poder creure que era una intel·lectual de dretes.

Amb Màxim Huerta, ara, pot ser que es baixi un altre esglaó, d’acord amb el signe dels temps: el ministre de Cultura ha de sortir a la tele i, si pot ser, que sigui simpàtic. Em pregunto quanta gent ha dit que no al càrrec, abans que ell acceptés, i em fa por que la resposta sigui zero, que ell fos realment la primera opció de Pedro Sánchez.