Anar al contingut

Anàlisi

Ens queda molt per saber

FERRAN NADEU

Ens queda molt per saber

Josep Maria Raya

L'enèsima cara del problema de l'habitatge és el relloguer d'habitacions per a persones que no poden pagar un lloguer

El passat dia 16, al Tecnocampus (Universitat Pompeu Fabra), es va celebrar la jornada Ocitur, en què hi havia una taula rodona sobre l’impacte de l’oferta d’allotjament turístic no reglada. Quan el debat se centrava en la gentrificació com a conseqüència dels pisos turístics, un dels ponents va donar una dada desconcertant. Tots assumim que els pisos turístics a Barcelona estan desplaçant pisos que estaven sent destinats al lloguer no turístic. "Llavors, ¿com s’entén que durant l’any 2017, el nombre de contractes de lloguer dipositats a l’Incasòl hagin crescut més del 20%? ¿Com s’entén que des del principi de la crisi l’oferta de pisos de lloguer a Barcelona s’hagi duplicat?” Sembla evident que ens queda molt per saber sobre el veritable efecte que tenen els lloguers turístics al mercat de lloguer. De tota manera, una altra ponent va donar una explicació parcial a aquesta dada. "És que molts d’aquests pisos s’estan rellogant, almenys parcialment, a turistes, amb la qual cosa, en realitat són pisos turístics".

Nombrosos dubtes legals

El sublloguer total o parcial d’una vivenda, si no està contemplat al contracte de lloguer, implica un incompliment del llogater de l’article 8 de la llei d’arrendaments urbans. De tota manera, es tracta d’un fenomen molt difícil de controlar. Així, des del punt de vista de l’oferta, en molts casos hi ha llogaters que l’utilitzen com a ingressos extra per pagar uns lloguers de mercat fora de les seves possibilitats. En canvi, si el lloguer de l’habitació el realitza el propietari, aquesta figura contractual presenta molts dubtes, ja que no està regulada per la llei. Si l’habitació arrendada es destina a residència habitual, la llei no ho prohibeix. Si la destinació és turística, els dubtes són més grans. En qualsevol cas, sembla un ‘win-win’.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

El ciutadà opta a un habitatge pagant una renda més baixa que si arrendés tot l’immoble, i la propietat obté uns rendiments econòmics que l’ajuden a sufragar les despeses del seu habitatge. En el cas de la demanda, moltes de les habitacions són (re)llogades a turistes. El 2017, una mica més del 10% dels 3.000 expedients sancionadors de l’Ajuntament de Barcelona van ser per a 316 casos de llogaters que havien posat com a allotjament per a turistes els domicilis que tenien llogats. En canvi, altres (les dels pisos més mal ubicats i en pitjor estat) es (re)lloguen a famílies amb un problema d’habitatge molt seriós que no poden accedir als lloguers de mercat i es veuen obligades a viure en infravivendes o en habitacions de pisos que comparteixen amb altres famílies desconegudes. Alguns acaben sent autèntics pisos pastera. I en ocasions fins i tot se’ls imposen consums màxims d’aigua i llum. 

Es tracta de l’enèsima cara del problema de la vivenda que afecta aquestes famílies per a les quals la crisi no ha acabat. Un problema que té una solució coneguda i clara (però no fàcil): augmentar l’oferta de pisos pública de lloguer social.