HORITZONS
Maons, canyes i poca R+D
Abaixar salaris pot ser un recurs d'urgència per sortir de la crisi, però mantenir-lo 5 anys després com a única estratègia genera desigualtat i ens fa vulnerables davant de l'economia de la intel·ligència artificial
MD02. MADRID, 15/01/2010.- Imagen de archivo de varios edificios de viviendas en construcción. La venta de vivienda libre en España sumó en noviembre de 2009 un total de 34.828 operaciones, lo que supone un descenso del 2,6 por ciento respecto al mismo mes del ejercicio anterior y una fuerte moderación frente octubre, cuando el recorte fue del 21,3 por ciento. Esta mejoría obedece a que en noviembre la venta de viviendas aumentó el 5,3 por ciento respecto a octubre. EFE/Archivo/Chema Moya /
Més d’un terç del’ocupació creada a Espanya l’últim any ho ha estat en construcció i en hostaleria. Junts acaparen més dinamisme laboral que la indústria i moltíssim més dinamisme que els sectors de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).
¿Respon aquest patró de creixement a un canvi de model productiu com continua insistint el Govern? És veritat que, malgrat la reactivació experimentada quan ha tornat a fluir el crèdit hipotecari, la nostra construcció contracta avui un milió i mig de treballadors menys que en plena bombolla immobiliària i, per tant, té recorregut a l’alça encara que esperem que no hi tornem.
Una cosa similar ocorre amb la indústria, sector que també segueix molt lluny d’assolir els nivells d’ocupació que va arribar a tenir abans de la crisi. No passa el mateix, tanmateix, amb el sector de l’hostaleria (inclou el turisme) on ja estan ocupats 300.000 ciutadans més que en el 2007 responent a un 'neoboom’ molt vinculat als problemes d’inestabilitat greu que colpeja altres països turístics rivals i, també, a l’abaratiment de costos associat a la rebaixa salarial espanyola coneguda com a“devaluació interna”que ha estat la pedra angular de la política de lluita contra la crisi i que continuem arrossegant, fins i tot, en plena recuperació.
Que el nostre creixement estigui menys subjecte a la construcció i més al turisme té diversos avantatges sobre els equilibris macroeconòmics del país. En primer lloc, la pressió sobrel’endeutament bancari és molt menor i, per això, estem assistint a la compatibilitat entre el creixement econòmic i la reducció dels nivells de deute privat. Encara que la gent es pot endeutar per anar-se’n de vacances, ho fan menys persones i per menor quantia que per comprar-se un pis.
Balança de pagaments
El segon efecte macroeconòmic positiu té a veure amb la balança de pagaments. Al endeutar-nos menys, les necessitats de finançament exteriors són menors i, per contra, amb el turisme es produeix una entrada neta de recursos que ajuda a aconseguir els superàvits del compte corrent que també estem veient com a compatibles amb la recuperació. De fet, del dràstic canvi de signe de la nostra balança per compte corrent, entre un dèficit de gairebé un 10% del PIB el 2007 a l’actual superàvit del 2%, dos factors expliquen la major part del “miracle”: la gran caiguda del preu mitjà del petroli i la gairebé duplicació del saldo net positiu del turisme.
Així vist, els dos elements principals constitutius del que molts consideren un canvi de model productiu com a conseqüència de les polítiques i les reformes aplicades per fer front a la passada crisi, perden molt del seu misteri i, fins i tot, del seu glamur reformista.
Si estem creixent amb superàvit exterior i reduint, alhora, l’estoc privat de deute és, en realitat, perquè hem deixat de posar tant maó i hem passat a posar moltes canyes. Està bé. Però, repeteixo: ¿és això un canvi de model productiu? No ho sembla. I a més, encara és aviat per valorar els canvis ja que seguim lluny d’haver recuperat una nova normalitat econòmica.
La inversió i l’ocupació industrial són lluny dels nivells assolits en altres fases alcistes; no podem esperar que els salaris es mantinguin en els baixos nivells actuals, veient passivament com s’incrementa la desigualtat social i, sobretot, no podem acceptar com a permanent l’actual passivitat davant de l’empenta al’economia del coneixement.
Només amb haver abaixat salaris no s’aconsegueix canviar el model productiu com ha deixat molt clar la Fundació COTEC al seu Informe 2018 Fundació COTECpresentat aquesta setmana on es pot llegir: "la R+D no està acompanyant el creixement del nostre país (...) el creixement de la inversió en R+D es manté per sota del creixement del PIB, la qual cosa ens allunya, cada vegada més, dels països del nostre entorn”. I conclou: “mentre la majoria del nostre socis europeus confirmen la seva aposta per un creixement basat en el coneixement científic i el desenvolupament tecnològic, Espanya sembla haver triat un camí diferent per a la seva recuperació que, a mitjà termini, podria no ser sostenible".
¿I perquè el Govern no parla d’aquestes coses? Abaixar salaris, posar maons i canyes pot ser un recurs d’urgència per sortir del pitjor de la pitjor crisi. Però mantenir-lo cinc anys després com a única estratègia, ja no ens ha de satisfer. Perquè genera desigualtat i ens fa molt vulnerables davant de l’economia de la intel·ligència artificial, que ja és aquí.
