ANÀLISI
Nicaragua: protestes i repressió
mbenach43042938 a woman holds a sign that reads in spanish ortega out dur180423194905 /
Les protestes que han esclatat violentament a Nicaragua no constitueixen cap sorpresa. Molta gent pensava que algun dia això passaria, però ningú sabia quan ni per quin motiu. Aquestes dues últimes qüestions ja s’han resolt: van esclatar la setmana passada i el motiu va ser una reforma de les pensions i de l’Institut Nacional de Seguretat Social.
La certesa que algun dia esclatarien protestes se sustenta en el fet que des del retorn de Daniel Ortega a la presidència de la República el 2007 aquest va anar concentrant progressivament tots els recursos del poder. Primer es va apropiar del FSLN i va expulsar-ne els dissidents, després va canviar les regles de joc electoral per minimitzar la competència, posteriorment va posar fidels servidors a totes les branques de l’Estat i finalment va controlar els cossos armats. Amb això, i malgrat haver-hi llibertat de premsa i celebrar comicis en els quals s’han anat presentant diverses formacions polítiques, Ortega i els seus han anat monopolitzant el poder institucional i, gràcies a generoses transferències de recursos del Govern veneçolà d’Hugo Chávez, també part de l’econòmic.
Durant gairebé una dècada, mentre van arribar diners frescos de Veneçuela, Ortega va establir aliances d’una banda amb els grans empresaris i, d’una altra, amb els sectors més pobres. Als primers els va obrir un suculent mercat preferencial amb els països de l’Alba i els va domesticar els sindicats, i als segons –la majoria– els va oferir recursos a través de polítiques socials.
El problema ha sorgit quan, per un costat, s’ha tallat l’aixeta veneçolana i s’ha deteriorat l’economia i, per un altre, s’han anat tancant espais legals on encarrilar el malestar i la protesta. Així, sense l’existència d’espais autoritzats per a la dissensió, quan ha esclatat una protesta el caos i la violència s’han apoderat de l’espai públic.
Els experts sobre règims autoritaris –aquells que celebren eleccions «amb les cartes marcades» per perpetuar els seus líders en el poder– assenyalen que si bé aquests aconsegueixen evadir la incertesa el dia dels comicis, quan apareixen crisis successòries, protestes opositores, o pressions des de l’exterior se sotmeten a una classe d’incertesa molt més complexa. A l’esclatar aquesta mena de crisi, els règims autoritaris tenen poca capacitat de canalitzar el dissentiment i ningú sap si l’augment de la repressió atura o accelera la descomposició del règim.
En el cas que ens ocupa, les protestes contra Ortega difícilment suposaran el final del règim ni una democratització. La violència amb la qual el Govern ha reaccionat a través de la repressió policial i de la mobilització de grups paramilitars dona una idea prou clara de la poca voluntat de cedir el poder, més enllà de fer marxa enrere de la reforma del sistema de pensions. Per un altre costat, l’oposició que ha sortit al carrer no està vertebrada ni té un cap visible que els representi, i és difícil que suposi una alternativa viable. Amb tot, els tràgics episodis viscuts als carrers nicaragüencs, amb més de 30 morts, mostren la cara més cruel i canalla del règim que s’ha anat instaurant a Nicaragua.
