A la recerca del temps perdut

Una de les notícies de la setmana ha sigut l’anunci que la Comissió Europea està preparant una estratègia per finançar l’obertura al seu territori de 47 projectes estratègics d’explotació minera per extreure minerals rars; set d’aquests s’ubiquen a Espanya. Actualment, aquests minerals s’importen gairebé exclusivament de països del sud global i, sobretot, de la Xina.

Aquesta notícia s’emmarca en el gir estratègic que està realitzant la UE després del xoc que ha suposat l’impacte conjunt de la crisi financera del 2008, la pandèmia de la covid-19, la guerra d’Ucraïna i les polítiques proteccionistes de l’administració Trump. Aquests esdeveniments han tingut un impacte inesperat per a les economies dels països de la UE, ja que els governants es van adonar –d’un dia per l’altre– de la seva extrema dependència de l’exterior. Una dependència que va suposar no només la necessitat d’importar mascaretes sanitàries, sinó que va mostrar al món la seva incapacitat de produir gadgets tecnològics a causa del desproveïment de metalls estratègics provinents de l’exterior. A partir de llavors, els líders europeus han començat a planejar com recuperar la seva capacitat productiva i tecnològica, així com atenuar la seva dependència alimentària i minera. Després d’anys de deslocalització de la indústria, de menystenir la producció agropecuària i d’externalitzar les activitats extractives, la UE intenta ara recuperar el temps perdut.

És en aquesta lògica en la que s’ha d’entendre l’impuls dels projectes esmentats, que suposa l’expedició de permisos accelerats, i amb menys exigències ambientals, per a l’extracció de minerals crítics. Es tracta d’una mesura comprensible, si tenim en compte que la UE depèn de tercers països per al subministrament de la majoria de les matèries primeres crítiques necessàries per poder participar en la carrera tecnològica, la transició verda, la reindustrialització aeroespacial i la producció armamentística.

Notícies relacionades

Les baixes penes a Espanya vinculades a la marihuana atrauen les màfies internacionals

"Celebrem per tercer any"

Aquest anunci té una significació especial per a la franja oest i sud de la península –històricament desatesa–, ja que Brussel·les ha esmentat projectes d’extracció de liti a la província de Càceres, de wolframi a Badajoz i a Ciudad Real, i de coure, platí, cobalt i níquel a Jaén, entre d’altres. La qüestió, no obstant, és que la indústria minera avui té poc a veure amb el que va ser abans, quan les mines eren de galeria, ocupaven una gran quantitat de personal i generaven una riquesa que s’escampava a múltiples xarxes familiars.

Avui la mineria és una altra cosa. Es tracta d’una activitat a cel obert molt més agressiva ambientalment, suposa una important degradació del sòl i de la muntanya, i necessita quantitats ingents d’aigua (que es contaminen després d’utilitzar-la). Alhora, aquesta mineria requereix una gran inversió tecnològica i poca mà d’obra, i les empreses capaces d’explotar jaciments solen ser transnacionals que deslocalitzen els beneficis alhora que arrasen les conques hídriques. Dit això, si bé és necessari celebrar el canvi de tendència, és necessari saber que no sempre és fàcil recuperar el temps perdut.