Flor groga

Sant Jordi té unes quantes tradicions que no entenc i que em costa de compartir i, doncs, d’expandir. El pa de Sant Jordi, per exemple, que es veu que ja té trenta anys (no sé on ho he llegit) i que consisteix en un pa de pagès normal però amb un interior quadribarrat. El groc deu ser d’algun tipus de farina que engrogueix la molla i el vermell respon a la introducció de sobrassada en l’elaboració de la massa, de tal manera que groc i vermell es conformen perquè l’interior del pa sembli una bandera. No m’hi veig i no vull pensar què passaria si a algú se li acudís de fer un pa independentista de Sant Jordi. Vull dir que no em sé imaginar d’on sortiria el blau, potser dels mateixos colorants que fan servir per als gelats que en diuen dels «barrufets». Ara que hi penso: segur que ja hi deu ser, aquest pa. En la mateixa línia gastronòmica i d’imaginativa rebosteria patriòtica hi ha el pastís de Sant Jordi, amb una rosa de pa àzim al capdamunt. Tampoc no l’entenc ni el comparteixo. 

Regalar o rebre roses, en canvi, em mereix més respecte, perquè és un detall emotiu i amorós. Aquest any (i mai sabré com ho calculen) se’n vendran 600.000 de grogues, per tot allò que vostès ja saben. Jo, si fos florista, no les decoraria amb cap símbol sinó que hi afegiria una cinta amb un fragment de Kensington, el poema de Gabriel Ferrater: «No, si la flor no compta. És que era tota / groga. Te m’he tornat una flor groga».