Els pensionistes, en marxa

Mala opció té Espanya en el tema de les pensions. Primer perquè la caixa de repartiment de les cotitzacions està foradada: tot el que entra surt i mai sembla que n’hi hagi prou. Segon, per la forta politització que l’envolta i que fa molt difícil reparar-la. D’aquí ve l’alarma que genera fins i tot parlar d’això, ja que és notori que el més complicat encara ha d’arribar. Dit això, les coses no són el que semblen: els pensionistes actuals estan salvats. No haurien d’alarmar-se. De manera que si estan en peu de guerra, ¿potser podríem pensar que ho fan altruistament per nosaltres, cotitzants, que esperem ser pensionistes en el futur? Vegem-ho.

En termes relatius la pensió mitjana (ai, les mitjanes!) dels jubilats actuals està avui fins i tot per sobre de la renda de la resta de la població. Ells clamen contra la insuficiència de la taxa de creixement, que si el 2% i no el 0,25%, que el PIB nominal i no l’IPC demanen els més atrevits. Certament, perdent reiteradament capacitat nominal es pot fer baixar el nivell, però aquesta erosió incidiria poc i pautadament en el temps, de manera que no justificarien el malestar observat i en tot cas s’haurien de considerar efectes menors en relació amb el que ens espera als que encara no són pensionistes.

Per tant, de pensions dignes se’n poden reclamar, per exemple, vista la desigualtat de tractament de viudes o autònoms, però no en general. Els nivells als quals els pensionistes actuals arriben no estan gens malament. La desigualtat entre ells i no les mitjanes, i el fet de forçar un retir a la mateixa edat per a tothom independentment de l’esperança de vida, de fort gradient social, haurien de ser la reivindicació, ara sí, de tothom.

Però el cert és que quan amb la recuperació els pensionistes actuals exigeixen més diners per a les seves pensions (havent sigut ells els més ben protegits amb la crisi) no ajuden els pensionistes futurs sinó tot al contrari. Solucionar-ho amb més cotitzacions suposa més obstacles de cara a augmentar ocupació per a tots aquells actius que estan a l’atur i que veurien així dificultada encara més la seva contractació. I si augmentem impostos, restem encara més renda neta als ocupats actuals (amb nivells iguals o pitjors que els pensionistes) per fer front a les seves necessitats. A més, aquest esforç més gran exigit a generacions joves no millora gens les seves pensions futures, ja que en un sistema de repartiment tot el que entra surt en el mateix moment.

Els pensionistes actuals lluiten pel manteniment de l’statu quo; fet raonable tenint en compte que són conscients del poder electoral que tenen (com a votants mitjans, són decisius en les eleccions) quan la seva dimensió de preferències és pràcticament única: la pensió. La resta de coses, a diferència dels joves, en aquesta edat pesen menys. El vot conservador perilla, doncs, i aquesta debilitat la volen aprofitar en benefici propi. Res a dir. ¿Qui no té ganes de queixar-se del govern actual? Però això a les generacions actives no ens hauria de fer solidàries. La reivindicació ajuda a mantenir o millorar la situació dels pensionistes actuals, però complica encara més la situació dels futurs, vistos els dèficits i les càrregues intergeneracionals que genera aquest classe d’abordatges.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Un vector de consens és certament incrementar la pressió fiscal. Respecte dels que complim demanem que aixequin el braç els que vulguin pagar més impostos. És probable que per evitar la resposta molts mirem de reüll buscant els que no compleixen. Certament, s’ha d’identificar els defraudadors, no riure’ls les gràcies per molta marca Espanya que representin, i exigir moral fiscal, sigui la que sigui la pretensió de despesa.

I comprometem-nos a fer que tot el guany de la lluita contra el frau i derivada de la millora de l’economia la bolquem en més i millor protecció social, de tothom i no només dels pensionistes actuals. Mentrestant, no perjudiquem més els equilibris intergeneracionals amb accions i reaccions polítiques curtterministes.