HORITZONS

Sense canvi de model productiu

La modificació no és deixar de fer unes coses per fer-ne unes altres, sinó fer el mateix però d'una manera més eficient

Es llegeix en minuts

Encara que a alguns els sembli increïble, no és la primera vegada que l'economia espanyola creix i crea ocupació. De fet, quan entrem al cinquè any de recuperació, veiem que aquesta fase expansiva no és la de més creixement malgrat venir darrere de la crisi més intensa de la nostra història recent.

Durant la llarga fase expansiva anterior (1994-2007), el PIB es va incrementar a una mitjana del 3,6% anual (davant un 2,8% en aquesta recuperació) i vam crear ocupació a un ritme del 3,8% anual per un 2,4% ara. El més interessant, però, no és tant l'assumpte quantitatiu sinó el qualitatiu: ¿estem creixent, ara, de manera diferent? ¿S'ha produït, com es repeteix des de medis governamentals, un canvi de model productiu? Les meves respostes ràpides a aquestes preguntes són: sí i no.

El motor del cicle anterior va ser, sens dubte, la tremenda caiguda en els tipus d'interès que es va produir com a conseqüència del procés de convergència associat a l'euro. Unit a una irresponsable desregulació financera mundial i a una mal entesa liberalització local d'un actiu com el sòl urbanitzable, van donar com a resultat sobreendeutament dels agents privats, dèficit de balança de pagaments, bombolla immobiliària especulativa i excés de risc de baixa qualitat per part del sector financer.

A Espanya, a més, la construcció va ser la impulsora del creixement, mentre que el sector públic obtenia, no obstant, superàvit pressupostari i un mínim històric en el seu endeutament. El cicle actual, no obstant, també coincideix amb una etapa de baixos tipus d'interès i grans facilitats de liquiditat però inflació reduïda, amb un procés de reducció de l'endeutament privat, superàvit exterior i bancs sanejats.

Avui el sector públic té un dèficit important, encara que en reducció, estem a nivells màxims de deute públic i és el turisme el que està estirant més l'economia. Ara, la demanda externa aporta al creixement en lloc de sostreure, com abans. Hi ha, doncs, diferències significatives entre els dos cicles alcistes. ¿Aquestes diferències comporten un canvi estructural?

Més semblances que diferències

Si analitzem la distribució del PIB entre els seus diferents components, el 2007 i el 2017, les semblances són més grans que les diferències. En els dos casos, el consum privat pesa gairebé el mateix (entorn del 56,5%); el consum públic (entorn del 18%) a penes unes dècimes més ara, les importacions gairebé el mateix (31,5%) i trobem les diferències més grans en la inversió (ara 20,6%, llavors 31%) i en les exportacions (avui 34%, davant un 26% llavors). És a dir, la resta és igual, però ara invertim molt menys (sobretot en construcció) i exportem molt més que abans de la crisi.

Aquests són els dos punts sobre els quals el nou ministre d'Economia va centrar, en una intervenció pública recent, la "transformació estructural" de la nostra economia. La meva tesi, no obstant, és que encara és aviat per assegurar-ho, encara que m'inclino a pensar que estem davant fenòmens que deuen molt a la crisi i, sobretot, a les polítiques posades en marxa per fer front a la crisi i, de manera destacada, a la devaluació salarial i la precarització del mercat laboral que, com assenyalen tots els indicadors, s'està continuant més enllà de la crisi, durant la recuperació.

De fet, la nostra bretxa salarial amb l'eurozona s'ha ampliat un 20% des del 2012. Per tant, sí, som més competitius, com diu el ministre, però a base d'abaixar salaris amb motiu de la crisi i això mateix em porta a pensar que no serà un fet sostenible. Els salaris tendiran a pujar, la inversió també i amb això el pes de la demanda interna, a la vegada que tornarà el dèficit comercial.

Vectors de producció

Et pot interesar

Canviar el model productiu no és deixar de fer unes coses per fer-ne unes altres, sinó fer el mateix però d'una manera més eficient. No és tant qüestió de sectors productius, sinó de vectors de producció. I aquest canvi requereix millores en competitivitat no per fer les coses més barates precaritzant el mercat laboral, sinó per fer-ho millor gràcies a inversions en innovaciónoves tecnologiesvalor afegit.

I això és, justament, el que ha retrocedit durant els anys de crisi però que tampoc s'està recuperant ara, durant la recuperació. Per tant, en plena societat digital, si hi ha canvi, és regressiu al ser el nostre model actual treball barat intensiu en lloc de coneixement intensiu. Acabem de saber que les feines més demanades ara mateix són: preparador de comandes comercials i cambrera de pis en hotels. ¿De veritat això reflecteix un canvi de model productiu?