'Germany is different'

Neus Català: Retorn a Ravensbrück. Així es diu el documental que vaig dirigir el 17 d’abril del 2005 per commemorar els 60 anys de l’alliberament del camp de concentració de Ravensbrück. Un dels pitjors camps d’extermini que hi va haver a Alemanya i l’únic ideat expressament per a dones. Hi vaig anar amb altres persones acompanyant Neus Català, l’única supervivent espanyola encara viva. Té 102 anys i resideix al seu poble natal: els Guiamets. La major part de la seva vida l’ha passat exiliada a França. Republicana combatent, va ser denunciada per un fals maqui i, després de passar per la presó de Llemotges (França), el 1944 va ser deportada al camp de concentració de Ravensbrück, a 90 quilòmetres de Berlín.

Recordo amb emoció aquells dies acompanyant-la en la seva tornada a l’infern. Aquella fortalesa i aquell sentit de l’humor que la van mantenir viva i amb el cap clar. I sobretot, aquelles ganes d’explicar-ho tot. Des del primer dia va pensar en la memòria de les dones que van morir al camp i de les que ni tan sols van arribar a entrar-hi. Moltes van morir en el tren de bestiar en què van ser deportades. D’elles va treure la fortalesa per viure. Havia de sobreviure per explicar-ho.

Por en llibertat

Una de les coses que més em va impactar va ser saber amb quina por recorda el dia del seu alliberament. El 30 d’abril de 1945. Aquest mes se’n compleixen 77 anys. Molt angoixada i descol·locada, no sabia on anar ni què fer, amb un buit enorme a dins. Per una part, contenta perquè Europa havia acabat amb el feixisme. Però, per l’altra, molt entristida perquè a Espanya seguia Franco i ella no podia tornar a casa. Recordo també la ràbia i el cabreig que agafava cada vegada que veia que havien desmuntat alguna cosa. «Això no estava així. Aquesta finestra no existia. Això estava ple de barracons, però ja els han tret –cridava molt enfadada–. No volen que vegem l’horror. Se n’avergonyeixen». Normal, pensava jo. Reconèixer que el teu país va fer aquella barbaritat no és fàcil d’encaixar.

Vaig parlar amb una senyora que vivia a prop del camp i em va reconèixer que els seus pares van viure tota la vida amb la culpa i el remordiment de sospitar el que es feia allà i de no haver fet res. El mateix deien els seus veïns. Els alemanys porten aquella càrrega amb una enorme tristesa però també amb molta dignitat. I on no arriba la moralitat de la gent, arriben les lleis del país. A ningú li passa pel cap fer apologia del nazisme o aixecar el braç emulant la salutació feixista, i qui ho faci sap que pot anar a la presó, perquè l’enaltiment del nazisme està penat legalment a Alemanya. Tampoc es veuen icones nazis, ni carrers amb el nom del Führer. Només ho deixen els camps de concentració. El mal. Perquè a ningú se li oblidi. Un exercici brutal d’autocrítica. 

I molts museus i homenatges. Com el meravellós monument de memòria a l’Holocaust que hi ha a Berlín format per 2.711 blocs de formigó. Representa perfectament el que passa amb el feixisme. Primer el veus i penses que no és res. Que no va amb tu. Després comences a caminar i, a mesura que t’hi endinses, comences a angoixar-te una mica. Els blocs que semblaven tots iguals comencen a canviar, alguns cada vegada són més grans, costa trobar la sortida i, de sobte, t’entra una angoixa important. Però quan això passa ja és massa tard. Estàs atrapat en aquest laberint físic i emocional. Bon exercici d’empatia.

Empremtes del franquisme

Notícies relacionades

Neus Català: «Vam ser les oblidades entre els oblidats»

Naturgy: no tots els fons són iguals

A ningú se li acut a Alemanya dir que amb Adolf Hitler es vivia millor. A Espanya ho fem tot una mica diferent. Podem veure en algunes manifestacions, símbols feixistes, braços alçats i un pot cridar Viva Franco sense por de ser detingut. Al nostre país, alguns no solament no s’avergonyeixen del nostre trist passat, sinó que n’estan orgullosos i ho diuen sense cap tipus de rubor. I potser per això encara queden a Espanya més de 1.200 carrers amb noms de personatges relacionats amb el franquisme. Com l’avinguda del Generalísimo o el carrer de José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, que es poden trobar en diferents ciutats o pobles de l’Estat. Bars com el Casa Pepe, de Ciudad Real, que té per lema: «Rojo que vuela, a la cazuela», banderes amb l’àguila franquista en partits de futbol o l’existència de la Fundación Francisco Franco.

¿S’imaginen una fundació amb l’objectiu de difondre la memòria i obra de Hitler? ¿O el Valle de los Caídos? ¿S’imaginen que al llac de Ravensbrück, on descansen les cendres de les aproximadament 92.000 dones que van morir en aquell camp, posessin a sobre la tomba de Hitler i dels SS que les van assassinar? Falta molt per fer al nostre país. Alemanya té un trist i fosc passat, però l’accepta amb dignitat i vigilant molt que no torni a ocórrer. ¡Spain is different! Potser gual per això on uns veuen un delicte de rebel·lió, uns altres veuen… Be, altres directament no hi veuen res.