05 d’abr 2020

Anar al contingut

entrevista amb la Supervivent de Ravensbrück

Neus Català: «Vam ser les oblidades entre els oblidats»

OLGA MERINO
BARCELONA

Entrevista a Neus Català / RICARD CUGAT

Dura, altiva i a la vegada pròdiga, com el Priorat, una terra aspra on els ceps batallen per l'aigua per transformar-la en la generositat del vi. Gran part d'aquest ADN tel·lúric es conserva en els gens de Neus Català, una de les poques supervivents catalanes de l'horror nazi, a qui EL PERIÓDICO rendirà homenatge des d'avui fins a la recta final de la diada de Sant Jordi. En la seva vellesa, als 97 anys, aquesta lluitadora, Catalana de l'Any el 2007, ha trobat la merescuda quietud als Guiamets, el seu poble natal, en una residència d'avis. La trobada té lloc a l'habitació que ocupa, un cubicle lluminós que ella denomina «la gàbia del moixonet». La vida s'entesta a transitar per contradictoris camins: del camp d'extermini de Ravensbrück, a la llar d'avis.

-¿Com es troba, Neus?

(L'entrevistada s'encongeix d'espatlles amb indiferència, com qui li pregunta pel temps o el resultat de la quiniela).

-Per la meva edat, no puc queixar-me. De totes maneres, a un deportat sempre li queden xacres. Hi ha dies que estic més alegre, dies que no ho estic tant...

-Però a l'asil està tranquil·la.

-Està molt bé, però a vegades m'avorreixo. A l'hivern tot s'adorm.

-¿Què fa a les tardes?

-Jugo molt al dòmino i llegeixo. Ara estic amb Engels, preparant-me per poder llegir després Marx abans de morir. Encara que ara perdo la concentració.

-¡Engels! El cap li funciona com un Rolls Royce.

-Espero no haver perdut molt, encara que em falla la memòria. Me'n recordo del que va succeir fa 40 anys, però del que vaig fer ahir, res.

-L'empremta del camp no s'es­borra.

-No. No. No¿ Això queda gravat al cap per sempre.

Després de la derrota en la guerra civil, Neus Català, infermera de professió, va travessar la frontera amb una colònia de 180 orfes que estaven refugiats a Premià de Dalt. Una vegada a França, va lluitar amb la resistència com a enllaç amagant missatges entre els bucles del seu pentinat arribaespaña. Fins que la va enxampar la Gestapo i la va traslladar a Ravensbrück, un camp de concentració on van morir 92.000 dones.

-L'escriptora Carme Martí va titular la novel·la sobre la seva vida Un cel de plom, just pel cel de Ravensbrück.

-No hi ha un sol deportat, home o dona, que hagi entrat en un camp i que pugui explicar el que vam sentir. No sé expressar-ho.

-El nom del camp significa pont dels corbs¿

-N'hi havia molts i era molt tètric. Havíem d'engrandir nosaltres, amb les nostres pròpies mans despullades, el llac Schwedt, amb l'aigua gelada fins a mitja cama.

-I sense menjar.

-Allò no era menjar. Una espècie de sopa en què a vegades flotaven peles de patata. I naps.

-El camp feia pudor de cadàver pels cossos en descomposició.

-No eren camps de concentració, sinó de mort. La tenies a prop.

-Allà va conèixer una baronessa francesa i es van fer amigues. Una amistat que només va durar tres setmanes.

-Sí, i miri que ella era catòlica, apostòlica i romana. I jo, comunista i atea. Ens vam fer amigues de seguida i va ser la primera a qui vaig perdre. Un matí estàvem a la plaça, durant el recompte, i se la van emportar. Després vaig veure el lloc on la van llençar: tenia el tors obert en creu. Vés a saber què li van fer¿

-A Ravensbrück, tenien gossos.

-Passàvem per davant de la gossera sense respirar. Eren gossos ensinistrats per matar si feia falta.

-¿Es va dir no puc més?

-Els vuit primers dies vaig estar molt malament, només tenia ganes de morir-me i no volia ni menjar. I després vaig prendre la decisió que volia sortir d'allà per explicar el que havia presenciat, de manera que fins i tot registrava el més atroç: si em deien que una noia s'havia suïcidat estampant-se contra una tanca electrificada, ho podria explicar. Havia de lluitar per viure.

-La van tenir despullada i amb la menstruació davant dels SS.-Sagnava, i vaig haver de suportar-ho. Els va venir la mania d'una revisió. Ens van tallar els cabells a totes al zero. El cap, les aixelles, el pubis¿ Ho feien perquè ens sentíssim fora de nosaltres mateixes, per rebaixar-nos i que perdéssim la moral.

-Amb les noies poloneses feien experiments mèdics. Anaven pel camp com ànimes en pena.

-Les alimentaven perquè els duressin mentre feien els experiments. En l'alliberament, no les vam veure. Tot el que els nazis no van poder ocultar¿ Devien matar-les.

-A vostè mateixa li van posar una injecció per esterilitzar-la.

-¡A totes! Ens posaven injeccions perquè no tinguéssim la regla i rendíssim. Era perillós perquè podies quedar-te estèril.

-I, no obstant, va tenir dos fills.

-Ja tenia 36 anys quan vaig tenir la meva filla, a la primera. Quan el metge, un camarada, em va dir que estava embarassada (del seu segon marit), li vaig contestar que estava boig, que no podia ser. Em vaig posar tan contenta. No m'ho esperava, ja m'havia conformat amb el que tenia. La meva maternitat va ser el gran triomf contra els nazis.

-¿Els seus fills li feien preguntes?

-Jo no volia que sabessin massa coses. Quan ja van ser grans, em van explicar que de petits em sentien plorar a les nits. No m'ho havien dit mai, els pobrets. Es veu que tenia malsons.

En patia, és clar, com tots els supervivents. I només van acabar el dia que Montserrat Roig la va ajudar a treure-ho tot, a buidar-se: Neus Català havia pogut relatar fins llavors l'experiència d'altres deportades, però no la pròpia. Totes dues es van conèixer a París el 1975, durant una assemblea de deportats, mentre l'escriptora estava culminant la investigació per a Els catalans als camps nazis.

-Quan Montserrat Roig estava fent el llibre, només havia entrevistat homes. Li va cridar l'atenció el meu accent català i se'm va acostar preguntant-me si havia estat a Ravensbrück i si coneixia més catalanes i espanyoles deportades. Li vaig assenyalar una zona de la platea i li vaig dir: «Miri, totes aquelles». Els expresos li havien dit que no hi havia republicanes deportades.

-¿Per què l'hi van ocultar?

-Miri, li dic el mateix que li vaig contestar a ella: «Les dones vam ser les oblidades entre els oblidats». No sé per què la van enganyar. Potser eren una mica masclistes. Milers de dones van caure en la lluita.

-Després la van traslladar al camp de treball de Holleischen.

-Ens van col·locar en un kommando d'obusos antiaeris. ¿Com podíem fabricar armes contra els nostres? Així que fèiem sabotatges, sobretot disminuir la producció.

-A vegades ficaven mosques entre el fulminant i la pólvora.

-Mosques, pols, de tot. Els pocs civils que treballaven a la fàbrica i amb qui teníem contacte ens passaven capses de mistos buides, i hi guardàvem les mosques. Hi havia especialistes a caçar-les, ha ha ha.

-I espatllaven les màquines.

-Jo sempre anava amb Blanche, una francesa que estimava molt els espanyols. Blanca i Neus. I quan havíem sabotejat la màquina deixàvem un paperet que deia: «Blanche-Neige et les sept mécaniciens». Així el torn següent sabia que ja havia vingut el mecànic.

-Després de l'alliberament, ¿què va ser el més difícil?

-Saber del meu (primer) marit. Vaig trigar cinc mesos a descobrir que havia mort. No volia ni pensar que estava mort; em deia que devia haver perdut la memòria al camp.

-Després d'haver viscut tot aquell horror, Neus, ¿és possible creure encara en el gènere humà?

-¡És clar! ¿És que no puc creure en vostè? No perdono els qui ho van fer, maleïts nazis, però no he perdut la fe en la humanitat. Que la humanitat arribi on volem costarà, però si pensem en com vivien els nostres avis¿

-¿Segueix l'actualitat política?

-Vaig néixer amb aquesta mania. A la barberia del meu pare, hi havia una petita finestreta que donava al menjador i jo em posava allà, escoltava i participava en les xerrades. Defensava les idees del meu pare, que era comunista.

-L'esquerra està desorientada i hi ha molt desencant polític.

-Només la joventut pot regenerar-ho. Abans crèiem en un partit, però ara tot està mig esmorteït. Hauríem de fer alguna cosa, però què. La joventut té cotxes i la televisió, que és una porqueria. I estan sense feina. Em fa pena que l'esquerra estigui reculant després de tants sacrificis. Jo si fos més jove i tingués força, faria alguna cosa.

-Segur que resistiria contra els desnonaments.

-És clar que hi aniria. És escandalós que la gent no pugui tenir un lloc per viure, que és bàsic. Treure la gent al carrer és un crim¿ No sé què està passant. Fan falta milers de Neus, perquè en aquells anys jo no vaig estar sola: vam ser milers de dones les que vam lluitar. Els avenços socials estan reculant.

La sessió de fotos té lloc al jardí de la residència. La Neus deixa el caminador metàl·lic i, amb compte i ajuda, s'aferra a una olivera centenària. Es fixa en el fet que una tija de verd nou ha brotat en la rugositat del tronc amb les últimes pluges. «Les oliveres no volen morir-se», diu. Geni i figura.