L’enquesta-terratrèmol

Mai, ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya, s’havia produït un fenomen semblant. Que un partit fundat a la petita localitat de Ripoll, fa tot just sis anys, per l’alcaldessa del municipi, Silvia Orriols, aconsegueixi trepitjar els talons a Junts per Catalunya, el partit hereu de Jordi Pujol, sense quedar lluny del PSC i d’ERC, és una singularitat demoscòpica que ningú pot negar. En aquest sentit, ho fan malament Carles Puigdemont i els dirigents de Junts quan atribueixen aquests resultats a una possible manipulació de les dades. És més aviat el contrari. El CEO va ser minuciós al calibrar el vot directe, que s’ha de combinar amb altres dades per oferir el percentatge final i en què Aliança Catalana els passava per davant.

En temps de volatilitat com els actuals, que una nova força política arribi a previsions tan rellevants no hauria de ser motiu de preocupació. Podria fins i tot ser una mostra de regeneració dels esquemes polítics heretats de la Transició. No obstant, és impossible no manifestar preocupació davant l’auge d’una formació com AC que es declara excloent per partida doble: cap a la immigració, particularment la de confessió musulmana, cap a tot el que representa l’Estat, i cap al castellà com a llengua cooficial de Catalunya.

Les dues idees, contràries a la tradició democràtica del catalanisme històric –que sempre va advocar per l’existència d’un sol poble format per tots els que viuen i treballen a Catalunya– constitueixen un perill per a la convivència i per a l’estabilitat política. Sobretot quan, segons l’enquesta, Vox també podria passar d’11 a 14 diputats, i amb això l’extrema dreta passaria a ser molt rellevant al Parlament.

Malgrat els estudis coneguts, aquest extraordinari auge d’Aliança Catalana resulta encara un enigma. Que un partit independentista capti vots de Junts, es pot entendre. Que els capti també, tot i que en menor mesura, de Vox, del PP, i fins i tot del PSC, indica la profunditat del malestar que provoca en la societat catalana la falta de resposta a alguns problemes que l’opinió pública associa a la immigració, com l’habitatge i la seguretat.

Amb una habilitat digna de millor causa, Silvia Orriols ha aconseguit atraure, alhora, a part de les classes mitjanes independentistes frustrades pel fracàs del Procés, i a ciutadans modestos de barris i pobles on la pressió migratòria és alta. Un èxit consolidat en el populisme i que s’alimenta dels límits de la gestió pública, però que de cap manera suposa una proposta de regeneració de la vida política catalana. Ni la base per a una participació en el govern de les institucions.