¿Podem o no Podem a Catalunya?

Un dels dilemes estratègics més complexos amb què s’enfronten els partits en els sistemes polítics descentralitzats és com adaptar-se, tant des del punt de vista organitzatiu com discursiu, a l’existència de diferents nivells de govern. Si a més a més, com succeeix a Espanya, existeix una profunda fractura centre-perifèria que en alguns territoris dóna lloc a partits d’àmbit no estatal, els dilemes s’agreugen. ¿Què es pot fer respecte a aquest tipus de partits quan hi ha proximitat ideològica en la fractura esquerra-dreta? ¿Què és millor, cooperar o competir?

En funció de les característiques del sistema de partits de cada territori, els partits d’àmbit estatal espanyols tradicionals van optar per combinar ambdues estratègies. Allà on no hi havia partits d’àmbit no estatal o on eren febles, la tendència va ser competir o mirar de fagocitar-los. Si per contra els partits d’àmbit no estatal eren forts,  van intentar cooperar. Els casos paradigmàtics d’aquesta estratègia han estat les relacions estables entre PSOE i PSC, entre PCE i PSUC primer i IU i IC/EUiA després i del PP amb UPN , a través de les quals i d’acord amb el principi de territorialitat, el partit estatal deixava d’existir a la comunitat autònoma en qüestió a canvi d’unir forces a l’arena estatal. 

Els nous partits, en canvi, s’estan adaptant a la competició multinivell de manera diferent. Mentre que C’s mira de crear un partit unificat amb un elevat grau d’integració absorbint en molts casos grups locals preexistents, Podem, allà on la fractura territorial és activa, Catalunya, Galícia i en menys mesura les Illes Balears i la Comunitat Valenciana,  ha optat per una estratègia de cooperació (l’excepció són el País Basc i Navarra, on s’ha optat per competir). Aquesta estratègia s’ha basat en el manteniment de la pròpia organització i en la constitució d’aliances amb diferents grups de l’esquerra nacionalista. 

Notícies relacionades

Xavier Domènech, nou secretari general de Podem amb el 72% dels vots

Naturgy: no tots els fons són iguals

Però a Catalunya, on d’entrada l’esquerra no ha reeixit mai en aquest tipus d’estratègia, la complexitat de la situació a causa del procés independentista i la mateixa reconfiguració de l’espai d’esquerres li han complicat les coses. Podem ha passat del suport extern a Barcelona en Comú en les eleccions municipals del 2015, a la coalició Catalunya Sí que es pot en les del 27-S, a la d’En Comú Podem a les generals del 2015 i 2016 i l’aliança amb Catalunya en Comú a les autonòmiques del 2017. Tot això enmig d’una gran inestabilitat interna que va començar ambla  dimissió de Gemma UbasartGemma Ubasart, la primera líder a Catalunya per desacords en el tractament de la qüestió catalana i que va culminar amb el cessament d'Albano Dante FachinAlbano Dante Fachin per la seva proclivitat a l'esdevenir del procés i la seva substitució per una gestora.

Enfront de les dificultats internes, la direccion central ha optat per avalar el líder de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, que acaba d'imposar-se en les primàries i que acaba d’imposar-se en les primàries i s’ha convertit també en el líder de Podem a Catalunya. ¿Aquest és el primer pas d’una subtil renúncia de Podem a existir a Catalunya com a tal? ¿Que potser es pensava que podia acabar amb una tendència gairebé secular de l’esquerra catalana?