Anar al contingut

EDITORIAL

Dèficit de lloguer social

És urgent ampliar el parc de vivenda no subjecta a un mercat inflacionista

Dèficit de lloguer social

JOAN CORTADELLAS

Després del boom immobiliari es van albergar esperances que la dantesca situació creada per la crisi econòmica es redrecés per no tornar a caure en situacions semblants. Les conseqüències més nefastes, sens dubte, van ser i segueixen sent la impossibilitat de fer front als crèdits hipotecaris i els consegüents desnonaments que han deixat moltes famílies en condicions molt precàries. Al mateix temps, aquest panorama va ajudar a la concentració de pisos en entitats bancàries, empreses especuladores, fons inversors o grans tenidors que, naturalment, no veuen el problema de la vivenda com una emergència social, sinó com un negoci.

Però no ha sigut així. A la gran quantitat de pisos buits, com a resultat de les accions judicials o del despropòsit de la bombolla immobiliària, s’hi afegeix un factor que ajuda a entendre l’eclosió de l’actual bombolla, la referida al lloguer. Segons les últimes dades de l’Institut Nacional d’Estadística, només el 30% dels immobles de nova construcció han sigut adquirits a través d’hipoteques, cosa que indica que la resta es refereix a un mecanisme econòmic que té en compte que la inversió en vivendes és un negoci més rendible que no pas invertir en borsa.

El lloguer, doncs, se’ns mostra com el problema gravíssim. Tant per la descompensació entre l’oferta i la demanda, com pel fenomen de gentrificació i dels pisos turístics. Així mateix, l’última reforma de la llei d’arrendaments urbans (LAU) ha permès pujades astronòmiques dels preus, una circumstància que obliga –sobretot els joves– a desertar de la ciutat. L’anomenada taxa d’autocontenció (seguir vivint al mateix lloc) ha disminuït i la taxa de sobrecàrrega (la quantitat que les famílies dediquen a la vivenda) s’ha elevat fins a superar en un 65% la mitjana europea.   

Davant d’aquest panorama, el parc de vivenda social està sota mínims. A Barcelona i la seva àrea metropolitana, entre l’1% i el 2% del total. Ridícul, en comparació amb ciutats com Amsterdam (50%) o Viena (32%). La necessitat d’augmentar considerablement el percentatge –amb més quantitat de sòl per a vivendes públiques de lloguer, mesures fiscals, reconducció de la LAU per evitar especulacions o la implantació d’un índex oficial de preus de referència– s’observa necessària i urgent.