Espanya, en estat de perplexitat

La perplexitat consisteix en un estat de confusió, irresolució o dubte provocat per l’estupefacció o la sorpresa. Aquesta setmana s’han succeït una sèrie d’esdeveniments de diferent naturalesa que han portat l’opinió pública a aquest estat d’ànim que participa també del pessimisme i l’escepticisme. Han sigut set dies per conformar un epítom o compendi del despropòsit en què s’ha instal·lat la nostra vida pública. La classe dirigent, excepte en períodes històrics concrets, sempre ha estat per sota de les expectatives i mereixements dels ciutadans d’aquest país, ara sentenciats a convulsions diverses que plantegen seriosos interrogants sobre la funcionalitat del nostre sistema institucional sotmès a un brutal estrès per la immoralitat, la incompetència i la imprevisió dels que encarnen els poders de l’Estat.

    

El cas de Cristina Cifuentes no és el més greu dels molts de corrupció que s’han produït al Partit Popular. Es tracta d’un episodi de naturalesa diferent dels ja coneguts perquè no és de caràcter econòmic, sinó que incorpora una insuportable dosi d’immoralitat cívica que qualifica la presidenta de la Comunitat de Madrid com una política sense escrúpols i el seu partit com una organització irreversiblement viciada per la connivència amb comportaments inacceptables. La imatge que projecten els populars és més patètica que irritant. Més que indignació produeix tristesa i fins i tot commiseració que en el partit al Govern s’hagin perdut totes les referències d’integritat que se li han de suposar a una formació democràtica. Cada minut que passa amb Cifuentes ostentat la presidència de la Comunitat de Madrid, l’escarni és més gran i la previsió d’una debacle electoral del PP adquireix un realisme més viu. Esglaia, no obstant, que els conservadors es dirigeixin a pas lleuger a la fallida a les urnes com ja ho va fer la UCD el 1982. Perplexitat, doncs, per la sorpresa  que causa la inconsciència del PP sobre la sort que se li acosta.

    

¿Què es pot dir d’un Govern que presenta uns Pressupostos Generals de l’Estat sense haver-se assegurat una majoria per tramitar-los i aprovar-los? Senzillament: que ha emprès una fugida suposant que la maniobra li sortirà bé perquè comprarà a l’engròs (500 milions d’inversió, un 32% més que l’any passat) al PNB, que té un peu en la solidaritat amb el secessionisme català i un altre en els interessos materials de la comunitat basca que ara governa en coalició amb el PSE-PSOE, encara que depenent per a la majoria absoluta del PP. Es fan apostes sobre la decisió final dels nacionalistes bascos. Aquesta política ludòpata que gestiona Mariano Rajoy és tan estúpida que no li ha permès ni tan sols la perspicàcia d’augmentar substancialment les inversions de l’Estat a Catalunya estant vigent el 155. 

    

El president del Govern és un home amb instint de poder, però no té sentit polític ni perspectiva estadista. Perplexitat també davant aquesta temerària tàctica pressupostària, plena de trampes que només busquen la continuïtat del poder po­pular.

    

Confusió i pessimisme (conseqüència de la pèssima gestió de les expectatives) per la decisió de la justícia alemanya d’excarcerar sota fiança Carles Puigdemont i descartar la seva entrega a Espanya pel delicte –encara presumpte– de rebel·lió. La resolució del tribunal de Schleswig-holstein és un revés per a l’instructor de la causa del procés i per a la mateixa Sala Segona del Tribunal Suprem. Un revés, a més, imprevist. Però està lluny de constituir un desastre perquè segueix el procés d’extradició, perquè l’expresident de la Generalitat no és considerat un perseguit ideològic, perquè estarà retingut a Alemanya i perquè la justícia espanyola disposa de determinades alternatives que es posaran en marxa la setmana que ve, i una d’elles és plantejar una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea per un evident excés de jurisdicció dels jutges alemanys. Però, tot això al marge, el país en general no ha rebut una comunicació ben ponderada sobre el que ha succeït i sobre les seves conseqüències, ni el Govern ha expressat la seva intenció de guanyar el terreny perdut davant l’opinió pública europea.

Qüestió d’Estat

L’estratègia de Rajoy d’entregar la crisi de Catalunya als tribunals de justícia no l’eximeix de la seva responsabilitat política amb un abast que serà històric a mesura que transcorri el temps i puguem contemplar aquest episodi amb perspectiva. La carència de lideratge de Rajoy és de tal magnitud que la seva actitud sembla que trivialitzés la transcendència de la decisió judicial com donant a entendre que seria un problema aliè a les seves responsabilitats. Perplexitat sobre perplexitat perquè fins i tot menys informat dels ciutadans sap que aquesta és una qüestió d’Estat.

    

I perquè no faltés res, el lamentable vídeo que reflecteix l’incident entre la reina emèrita i la consort del Rei diumenge passat de Resurrecció a la catedral de Mallorca a propòsit d’una fotografia de Doña Sofia amb les seves netes, ha fet córrer rius de tinta i ha situat el cap de l’Estat i la mateixa Corona en una posició d’enorme incomoditat. Aquest no és un assumpte menor. La seva dimensió i transcendència s’ha de mesurar per la seva repercussió i per les reaccions que ha provocat –especialment adverses contra Doña Letizia– i, en conseqüència, pel dany que pot infligir al Rei, que demà torna a Barcelona per entregar els despatxos als nous jutges que han acabat la seva formació a l’escola judicial. 

Notícies relacionades

Una carta redactada pel president

Sánchez irromp en la campanya electoral

    

Ningú, cap instància, ha sortit a la palestra per rescatar de la corresponent perplexitat ciutadana causada per aquest incident. En definitiva, Espanya navega amb el pilot automàtic, no hi ha comandant a l’aeronau i no se sap si passem per un tram de turbulències o caiem en picat. Un Govern abstret en la seva pròpia subsistència i un partit que el sosté, arterioescleròtic i sense nervi moral, està deixant al país a l’atzar dels esdeveniments. És normal que Espanya caigui en la perplexitat.