El tigre pressupostari per la cua

Incomplint el termini marcat per la Constitució, el Govern ha aprovat el projecte de Pressupostos per a aquest any. I ho ha fet sense que sapiguem si compta amb els vots necessaris al Congrés. En realitat, és una mica igual perquè l’economia s’està acostumant a viure amb un Govern desaparegut i un Parlament paralitzat pels vetos encreuats, sense reformes i avançant de la mà de Mario Draghi, de l’empenta del comerç mundial i dels avatars extraordinaris que concentren més turisme a Espanya del que seria esperable. Així, totes les previsions situen un creixement del PIB per a aquest any pròxim al 2,7%, que, encara que més baix que els dos anys anteriors, és apreciable.

    

També hem conegut que, al tancament de l’any passat, el dèficit públic es va situar en el 3% del PIB, encara un dels més elevats de l’eurozona. I ho fem amb quatre anys de retard, ja que en el seu debat d’investidura del 2011 Mariano Rajoy es va comprometre a arribar a aquesta xifra el 2013, compromís que va reiterar davant Brussel·les uns mesos després. És veritat que en aquell debat el candidat també va prometre no apujar impostos, unes setmanes abans de la pujada més gran de la nostra història democràtica; revaloritzar les pensions per l’IPC, a penes un any abans d’inventar-se el nou factor de revalorització que fixa el 0,25%; i no posar ni un euro públic en el sanejament del sistema financer, sis mesos abans del rescat que ens ha costat 60.000 mi­lions.

    

Aquests Pressupostos són continuistes fins a l’avorriment, encara que hagin volgut esquitxar-los amb algunes gotes d’electoralisme per l’autoria del qual ja s’han barallat en públic els socis. La veritat és que l’ajust pressupostari a Espanya deu més al cicle econòmic que al ministre Cristóbal Montoro, excepte en les retallades de la despesa social que va imposar a les autonomies a canvi dels préstecs del FLA. La crisi va desplomar ingressos i va augmentar despeses de desocupació elevant el dèficit fins a l’11% del PIB el 2009 mentre la recuperació, amb el seu increment d’ingressos (màxim històric en aquest pressupost), està contribuint a la seva reducció.

Problemes sense abordar

Per això, gairebé tota la baixada percentual del dèficit ha provingut de les comunitats i els ajuntaments, mentre que l’Estat consolidat manté constant el seu dèficit des del 2011, donada l’aparició del gran desequilibri a la Seguretat Social. Més enllà de la màgia dels números, aquests Pressupostos no recullen reformes, ni aborden els tres grans problemes del país: finançar les polítiques de l’Estat del benestar de manera suficient: sanitat, educació, dependència, rendes mínimes, (tot plegat inclòs en el finançament autonòmic) i pensions; combatre la desigualtat, amb els seus ingredients d’atur (líders a l’eurozona), precarietat laboral, retallades a polítiques socials, frau i elusió fiscal; i, finalment, millorar la productivitat, amb inversions en infraestructures, aigua, formació i R+D+I).

    

Sense tancar les ferides del passat, ni plantejar-se com guanyar el futur, aquests comptes recorden més el vol de les gallines que les audaces reformes que necessita l’economia i esperen els ciutadans. Per això s’apuja la retribució als empleats públics però no es desenvolupen les necessàries reformes de la funció pública previstes a l’Estatut bàsic de l’empleat públic, o es rebaixen marginalment impostos però no s’aborda una moderna reforma fiscal per lluitar contra el canvi climàtic en un món global, o s’abandona l’avaluació d’eficiència de la despesa pública, després de suprimir l’agència creada amb aquesta finalitat el 2006.

    

Reparteix pastanagues, avantatges discrecionals i selectius, però no té una visió de país i del paper que hi han de portar a terme uns Pressupostos que, per no fer, ni garanteixen una reducció del terrible deute públic en plena recuperació. A falta de conèixer tots els detalls, aprovar ara aquests Pressupostos té una finalitat més política (per a uns, guanyar temps per veure si passa l’actual «moment Ciutadans» i, per a altres, confiar que es consoliden els resultats que avancen les enquestes) que econòmica (consolidar la recuperació i distribuir-la millor entre els ciutadans).

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

    

I la seva aprovació dependrà menys dels seus mèrits que de la decisió final del PNB en funció de com influeixin els esdeveniments de Catalunya sobre els avantatges aconseguits en la quota. Com va dir Albert Rivera, gràcies a Ciutadans, el Govern «ja té el peix» per vendre’l al PNB. Pocs exemples hi ha tan clars d’un Estat en mans de l’enginyeria electoral de la seva partitocràcia. Nova, o vella, perjudica igual.