Tampoc es recuperen els salaris

La recuperació tampoc està arribant als treballadors. La moderació salarial, imposada en època de crisi, s'està estenent més enllà del que és raonable. La Renta Nacional 2017 publicada per l'INE així ho avala, al mostrar que no solament ha caigut el pes agregat dels salaris per sota del 50%, sinó que amb un 47,3% ha arribat a mínims.

Mai en la nostra història recent la remuneració dels assalariats havia representat tan poc sobre el conjunt del pastís econòmic del país. És cert que tenim encara gairebé dos milions d'ocupats menys que abans de la crisi, malgrat que ja hem recuperat el PIB del 2008. Però no és menys cert que els que no han perdut el seu lloc treballen per un salari molt similar al que tenien fa 10 anys, i els nous ocupats, ho fan per un salari inferior.

Així, els nostres salaris afegits serien una mica més baixos ara que abans de la crisi, situació que només compartim amb Grècia. Aquesta congelació salarial, amb alts i baixos al llarg de la dècada, explicaria, segons l'OCDE (Going for growth 2018), que la desigualtat a Espanya es mantingui per sobre de la mitjana de països avançats. A més, en la mesura que una part dels baixos salaris pagats està associada a la precarietat laboral, serien corresponsables de la bretxa existent entre Espanya i els països de l'Eurozona en evolució de la productivitat total dels factors.

Segur que algú pensa: doncs és clar que han baixat els salaris. ¿No era aquesta precisament l'estratègia que se'ns va imposar per fer front a la crisi viscuda entre el 2008 i el 2012?  Se'n va dir "devaluació interna" al no poder-se fer una devaluació "externa" de la moneda, però, a la practica, es va assemblar més a un pla d'estabilització clàssic: retallada de la despesa pública, acomiadament de treballadors i rebaixes salarials, encara que les raons de la crisi, sobreendeutament i desconfiança davant l'euro, no tenien res a veure amb aquelles altres de falta de competitivitat a les quals s'aplicava una reducció de costos.

Sense traducció en alces salarials

Per això, a partir del 2010, i amb més força des de l'entrada en vigor de la reforma laboral del 2012, els salaris es van ajustar ràpidament a la baixa, després d'haver-se produït un augment brusc de l'atur. El que necessita molta explicació, però, és que quatre anys de recuperació de l'economia i dels beneficis empresarials encara no s'hagin traduït en augments salarials que vagin més enllà de l'1,45% del 2017, que representa una congelació en termes reals.

El que és curiós, doncs, no és que els salaris caiguessin a Espanya durant la recessió, sinó que no s'hagin recuperat encara després d'una recuperació tan intensa com la que estem vivint, amb l'increment, amb això, del nombre de col·lectius per als quals l'actual bonança està passant de llarg. Si, a més, ens comparem amb la resta de països europeus, també afectats per la crisi, el nostre cas diferencial destaca encara amb més intensitat perquè en el conjunt de la UE les rendes salarials han crescut un 18% des del 2008, fet que els ha permès incrementar el pes dels salaris sobre el total de les seves rendes nacionals, mentre que, com hem vist, a Espanya ha caigut.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Hi ha molts els estudis que assenyalen que la pèrdua de pes de les rendes salarials és una nova tendència global en consonància amb els efectes de les noves tecnologies. Que si la combinació d'algoritmes, big data, internet de les coses i intel·ligència artificial pot ser que no redueixi el nivell total d'ocupació al món (és diferent en zones i segments concrets), sembla demostrat que el treball humà deprecia el seu valor relatiu.

En tot cas, com que Espanya està a la cua en incorporació de la revolució digital, aquesta no pot ser l'explicació del que ens passa. Aquí, ens hem de refugiar en l'actuació dels que van aprovar una reforma laboral que ha desmuntat el poder negociador dels treballadors a favor dels empresaris. I si això va ser discutible durant la crisi, mantenir-ho ara, en plena recuperació, comença a ser un anacronisme perjudicial per a la productivitat i la cohesió social. Així ho ha entès, per exemple, el Govern balear de la socialista Francina Armengol. Gràcies a la seva activa intermediació, s'ha acordat un conveni en el seu competitiu sector turístic que inclou apujar un 15% els salaris en quatre anys. Les coses es poden fer d'una altra manera. Prenguin-ne nota.