Horitzons

Rajoy i els pensionistes

Es tracta d'aplicar una mica de pensament disruptiu, el mateix que vam aplicar, per exemple, quan la crisi financera va obligar a destinar més de 50.000 milions públics a rescatar bancs

Es llegeix en minuts

La intervenció parlamentària del president Rajoy sobre pensions ha tornat a fer sortir els pensionistes al carrer. Tots coneixem les dificultats de sostenibilitat del sistema, l'envelliment creixent de la societat, l'enorme dèficit de la Seguretat Social, com també coneixem les retallades aprovades, el Fons de Reserva desaparegut, o l'abusiva precarització laboral que porta a fer que la cotització mitjana dels nous afiliats ja sigui més baixa que la pensió mitjana dels nous pensionistes. Ningú nega els problemes que amb tanta insistència recorden els experts. Però els pensionistes, i altres amb ells, diuen que no els agrada una solució, presentada com a inevitable, que els obliga a viure amb una pensió escassa i que, per favor, algú trobi una altra resposta socialment més equitativa.

En realitat, la cosa és bastant senzilla: si cada vegada hi haurà més jubilats a Espanya, cada vegada necessitarem més diners per pagar pensions. ¿Això serà possible? Amb l'actual model, no. A partir d'aquí, els estudiosos es divideixen en dos grans grups: els que consideren que s'ha de retallar la despesa perquè els sembla inacceptable que dediquem tants diners (amb l'11% del PIB, ja és la primera partida de la despesa pressupostària) a pagar a inactius i, per tant, proposen més mesures per retallar la pensió mitjana futura en línia amb el que faen la reforma unilateral aprovada pel Govern el 2013. Per un altre costat, els que pensem que si necessitem més diners per a pensions per raons tan entenedores com que hi ha més pensionistes que viuran més anys, els haurem de treure d'algun lloc i que, per tant, en lloc de centrar el debat només sobre diferents fórmules perquè els pensionistes cobrin menys del que els vam prometre, faríem bé d'estudiar d'on podem treure els diners addicionals que necessitem per complir amb els pensionistes d'ara i del futur, començant per apujar salaris, la base mitjana de cotització o acabar amb tanta tarifa plana i tanta bonificació inútil que minven els ingressos.

Com es veu, els que repeteixen i repeteixen que la despesa serà “insostenible”, no diuen que podria ser perfectament sostenible si canviem el model actual per un altre que el faci sostenible. Perquè serem més vells però també, com a societat, més rics, i per tant la verdadera pregunta no és si tindrem diners per pagar tantes pensions, sinó si estem disposats a repartir la riquesa de tal manera que es garanteixin els recursos suficients per complir amb els milions de pensionistes presents i futurs.

Hi ha qui defensa que s'ha d'obrir més espai per a l'estalvi privat en pensions. Que des del sector públic es garanteixi una pensió mínima per a tothom i que la resta sigui responsabilitat individual de cada ciutadà, que l'aconseguirà mitjançant plans de gestió privada fiscalment incentivats, siguin d'empresa o individuals. Seria un model molt poc redistributiu, basat en la previsió de cada ciutadà i en com l'hagi tractat la vida al llarg de la seva etapa laboral.

Et pot interesar

Altres, no obstant, preferim mantenir el sistema públic, solidari i redistributiu, però introduint alguns canvis en la manera de finançar-lo, precisament per garantir que hi haurà prou recursos per a la despesa que ve, començant per acceptar que un model modern de pensions no té per què finançar-se, com fa 100 anys, només mitjançant cotitzacions socials. Que si injectem a l'actual sistema nous fons complementaris que capturin i redistribueixin una part de la riquesa social creixent, llavors sí que hi haurà prou diners per pagar totes les pensions al nivell compromès. Que si en lloc de limitar els recursos al que generi unes cotitzacions socials regressives, en mercats laborals desestructurats, incorporem altres ingressos provinents d'impostos que gravin i redistribueixin la riquesa col·lectiva, el model podrà ser sostenible.

Es tracta d'acceptar una mica de pensament disruptiu en la matèria. El mateix que vam aplicar, per exemple, quan la crisi financera va obligar a destinar més de 50.000 milions d'euros públics a rescatar bancs, perquè una situació excepcional ho exigia. Ara, l'evolució previsible de les pensions està deixant obsolet el model que ens ha portat fins aquí i fa falta evolucionar-lo cap a un altre en què es garanteixin els recursos necessaris sense negar que es puguin reformar, també, altres aspectes, com la taxa de substitució, l'edat de jubilació o cobrar cotitzacions per robot utilitzat. Però resignar-se a l'empobriment com a única sortida, no, gràcies.