¡Que se la juguin!

República Ara va ser l’eslògan de l’última manifestació de l’Assemblea. ¡Que se la juguin!, va ressonar com una de les consignes corejades per exigir als polítics sobiranistes l’assumpció de més riscos personals i demanar-los que persisteixin en el camí de la desobediència i la unilateralitat. Tres dies més tard Carles Riera, diputat de la CUP, desplegava sense contemplacions a RAC1 les seves exigències per facilitar una investidura: més unilateralitat, més desobediència, una vegada més. En una entrevista a Vilaweb el diputat Quim Torra, JxCat, afirmava que «quan tornem a tenir un moment propici, hem d’estar disposats a ser 3.000 a la presó. Amb totes les conseqüències». Clara Ponsatí, exconsellera d’Ensenyament, tampoc divaga des d’Escòcia en el mateix mitjà de comunicació: «Considero que aquesta reacció col·lectiva que hem tingut de voler que parés el dolor de manera molt ràpida, que no hi hagi més presos, que facin el que sigui per sortir, tot això ens surt molt car».

Sense aval democràtic

 Ja n’hi ha prou. Mirin la realitat. Les eleccions, legitimades pels partits sobiranistes quan van decidir acudir a la cita, van tornar a marcar els percentatges de sempre. No hi ha cap aval democràtic, com tampoc n’hi  havia en la legislatura anterior, per construir una república perquè una minoria majoritària mobilitzada no és suficient. Sí des del punt de vista revolucionari, però no des del punt de vista democràtic que tant s’invoca.

Deixin ja de parlar de dos milions de persones com un tot sense matisos. Assemblea, Junts per Catalunya i CUP són una part rellevant del sobiranisme, certament. Però també ho són ERC, PDECat i totes les persones que van votar l’1-O i ho van tornar a fer el 21-D a opcions sobiranistes per resistir, per recuperar les institucions, però no per convertir Catalunya en un escenari d’insurrecció.

¡Que se la juguin! Doncs no. Això no és un joc. El sobiranisme va ampliar el seu perímetre amb un discurs optimista que portava incorporat de sèrie els atributs de la negociació. Si la recepta que ens volen prescriure és la de més presos i més dolor, l’independentisme quedarà atrapat per una de les seves faccions, rellevant, però insuficient sens dubte per afirmar que la seva estratègia respon a un mandat ciutadà.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Catalunya no té estat propi, certament. Però això no impedeix que Esquerra i PDECat no puguin actuar d’acord amb el que tradicionalment s’anomena sentit d’estat. Mirar el país sencer i actuar segons l’interès general, el de la majoria. I el de la majoria, sobiranistes i no sobiranistes, no passa per convertir Catalunya en un camp de batalla. Bloquegin i segellin definitivament el camí que porta al precipici. Atreveixin-s’hi tots dos i compleixin amb les seves apel·lacions constants a la necessitat d’ampliar la base.

Això va de democràcia, efectivament. Però a tot arreu. També a Catalunya. I, sí, Espanya és un desastre i els seus excessos donen per fer-ne una enciclopèdia. Però no per això s’hauria d’oblidar que aquí es va prometre un projecte polític que s’assemblava al Manchester de Guardiola, no al de Mourinho. H