Anar al contingut

La precarització laboral

El monstre de la temporalitat

El monstre de la temporalitat

Joan Tapia

És impossible prescindir dels contractes temporals però el seu percentatge no ha de duplicar la mitjana europea

A Catalunya i a Espanya s’han creat molts llocs de treball des de l’inici de la recuperació (2014). L’increment de l’ocupació és molt positiu i explica l’augment del consum privat –tot i que els salaris no pugen o ho fan poc– i el creixement del PIB, un dels més alts d’Europa. Tot i això, el percentatge de contractes temporals torna a créixer (va caure durant la crisi perquè es van acomiadar més temporals que fixos) i, juntament amb la morositat salarial i la molt curta durada d’alguns llocs de treball (menys d’una setmana), han permès generalitzar la crítica a la precarització de l’ocupació. La preocupació ha arribat a tal punt que una patronal –la Pimec– ha dedicat una jornada –amb empresaris, experts i els líders catalans de la UGT i CCOO– a analitzar la temporalitat.
És el moment de preguntar-nos a on anem perquè la temporalitat puja en plena expansió –cosa que en principi sorprèn– i a Espanya i Catalunya (27,7% i 21,6%) està molt per sobre de la mitjana europea (el 15%) i de la de països com França (16%), Itàlia (14%), Alemanya (13,2%) i Àustria o Irlanda (9% i 8,1%). A més a més, dels contractes que es fan cada any (no confondre amb el seu percentatge en l’economia) la rotació fa que el 87% siguin temporals.

Tot i això, el simplisme no ajuda a entendre la realitat. Del 2013 al 2017 el nombre de contractes fixos va créixer a Catalunya el 75% i el de temporals bastant menys, el 44%. El que passa és que els temporals són molts més per la gran rotació.

El 41% dels temporals són de menys d’un mes i d’aquests molts són d’un dia o d’una setmana que moltes vegades es repeteixen. ¿Es pot explicar el gran nombre de contractes d’un dia o dos només perquè ara s’ha convertit en ocupació legal el que era economia submergida i treball en negre, com va defensar María Ángeles Tejada, de Randstat?

És cert que Espanya pot tenir una temporalitat una mica superior a la d’altres països per la importància del turisme que és, en gran part, una activitat de temporada. Però l’excés de temporalitat és molt negatiu. Disminueix la formació i motivació del treballador i baixa així la productivitat del país, arrossega el creixement perquè els contractes temporals impliquen menys capacitat de consum i de crèdit, redueix els ingressos de la Seguretat Social i –ho va subratllar Santiago Bentolila en les jornades de La Granja– perjudica la fecunditat. La fecunditat en països on la dona està incorporada al treball és alta, on cau és en aquells (com Espanya) en què entre les dones joves abunda la temporalitat.

Són contraindicacions serioses. En la sessió de Pimec es va posar en relleu que la tendència a contractar temporals no es deu només al menor cost de l’acomiadament sinó a la seguretat jurídica. Susanna Visauta, del sector industrial, va subratllar que moltes mitjanes empreses van poder sobreviure a la caiguda de la demanda de la crisi eliminant el coixí de llocs de treball temporals. Si tots haguessin sigut fixos, haurien sucumbit.

Una possible solució és incrementar la seguretat jurídica de les empreses a l’hora d’adaptar les plantilles al cicle econòmic. Disminuir les traves jurídiques a flexibilitzar. Els sindicats hi són molt contraris perquè asseguren que seria precaritzar encara més l’ocupació. Potser sí, però la molt alta temporalitat també ho és. Josep González, president de Pimec, va advocar per mesures puntuals, com ara potenciar, a través de la negociació col·lectiva sectorial, el contracte fix discontinu; allargar el període de prova, que avui és massa curt, i afavorir la flexibilitat a través de les borses d’hores.

I és que no hi ha cap solució miraculosa. Restringir el contracte temporal podria perjudicar el dinamisme econòmic i malmetre l’ocupació. I no percebo entusiasme pel contracte únic de Ciutadans. Els sindicats hi són contraris perquè hi veuen la precarització definitiva de l’ocupació fixa. I molts economistes i empresaris creuen que és una fórmula massa rígida (fins i tot Alemanya té més d’un 13% d’ocupació temporal) que a més elevaria com a mínim de 12 a 20 dies els costos d’acomiadament en els moments en què les empreses s’han d’adaptar a la caiguda de la demanda.

Espanya i Catalunya han de conviure amb l’ocupació temporal. El que no pot ser és que aquí la temporalitat sigui del 27,7% (el doble que a Europa) i a Catalunya, la zona més industrial, del 21,6%. Potser el més realista seria buscar fórmules concretes perquè la temporalitat no seguís disparada quan creixem més que ningú sinó que baixés uns quants punts  els  anys vinents. 

0 Comentaris
cargando