I a mi, ¿quan em toca?

Si la crisi s'ha acabat, si la recuperació és un fet consolidat, si les coses van tan bé com diu el Govern, és lògic que molts col·lectius sentin que ha arribat l'hora de repartir els beneficis d'aquest creixement econòmic. De posar fi als sacrificis que la recessió ens va imposar. De canviar aquelles polítiques que potser van tenir un sentit en ple col·lapse de l'economia, però que no es corresponen amb un moment en què ja fa quatre anys que creixem al voltant del 3%. De passar d'un discurs del «no es pot, per culpa de la crisi» a «a veure com tornem el que s'ha perdut per la crisi».

A Espanya tornem a tenir, 10 anys després, la renda anterior a la crisi però no l'ocupació, ni la riquesa. Per tant, segueix havent-hi molta gent que encara viu en crisi: des dels dos milions d'aturats sense cap tipus de cobertura, fins al 18% de treballadors pobres (el doble que a l'eurozona), passant pel 23% de ciutadans (principalment joves i nens) en risc de pobresa o exclusió social o tots els treballadors que segueixen veient com els seus salaris perden poder adquisitiu, malgrat que les seves empreses han tornat als beneficis.

Protestes

Pensionistes i dones han sigut, aquests dies, la punta de llança d'aquesta Espanya exclosa que sent que l'actual recuperació li està passant de llarg, que la cohesió social està deixant de ser un valor compartit. Amb això han plantejant un debat que va més enllà del seu propi cas concret al dir: l'actual recuperació no és justa, perquè no està arribant a tothom i la resposta no pot ser enfrontar uns col·lectius de damnificats amb altres.

El Govern i alguns experts han volgut circumscriure les reivindicacions de pensionistes (mantenir el poder adquisitiu) i dones (eliminar la bretxa salarial) en el seu propi marc i han volgut, amb això, aïllar-les del cas general que plantegen. 

Perquè les reivindicacions d'aquests dies no s'han de confrontar amb la sostenibilitat a mitjà termini del sistema de pensions o amb els problemes històrics de la discriminació entre gèneres, problemes que existeixen i que han de ser tractats amb la seva pròpia entitat.

El que s'està qüestionant, aquí i ara, és la lògica d'un model de creixement econòmic que no reparteix de manera adequada i que sembla voler justificar com a inevitable la marginació dels mateixos, sempre. Parlem, en el fons, del relat, aquesta paraula tan de moda.

Els sacrificis en moments de grans dificultats compartides configuren un estat d'ànim col·lectiu que, més enllà de qui sigui el responsable d'haver-nos portat a aquesta situació crítiques, uneix.

Però la desigualtat injustificada en moments de bonança, és viscuda com una forta injustícia davant la qual s'aplica tolerància zero. Així, es poden acceptar rebaixes salarials en plena crisi per mantenir la feina, però són més difícils d'acceptar quan els beneficis empresarials ja han repuntat fins on solien. O es viuen millor retallades en la despesa pública quan hi ha crisi, que quan la recuperació està consolidada.

Créixer sí, però repartir, també

Créixer sí, però repartir, també. Això és el que s'està plantejant avui. I si hi ha una cosa clara en l'actual fase alcista del cicle mundial és que la distribució equitativa del creixement, aquesta vegada, no vindrà sola.

Que la globalització, unida a la revolució digital, estan canviant els paràmetres en què s'ha mogut el nostre model econòmic i social a Occident fins al punt que la desigualtat es configura com una de les principals preocupacions al ser caldo de cultiu d'un populisme que deteriora la democràcia i el lliure comerç.

I el nostre problema, a més, és que, amb l'excusa de la crisi, hem trencat els dos mecanismes principals que garantien una adequada distribució del creixement econòmic: la negociació col·lectiva, que permetia una predistribució de la renda mitjançant un salari adequat i l'Estat del Benestar amb la seva despesa redistributiva.

Notícies relacionades

Per no repetir les eleccions

¿Per què es protegeix els fumadors?

La reforma laboral i les retallades socials estan impedint ara que la recuperació arribi a tothom. Per això no és una simple qüestió de temps, d'esperar, sinó que caldran canvis en unes polítiques que potser van servir per fer front a la crisi, però que són incompatibles amb un repartiment dels fruits del creixement que els ciutadans considerin just. D'això estem parlant.