Desigualtat de gènere, ¿un problema legal?

La vaga del 8 de març d’aquest 2018 serà recordada. No tant pel seu èxit, sinó pel que té de punt d’arrencada d’una acció decidida contra la injusta situació en què continua vivint la meitat de la població. Vistes les disparitats salarials, en les carreres professionals, en pensions i en altres àmbits relatius al mercat de treball, aquesta acció només pot merèixer aplaudiments. I, més particularment, el desig que no sigui un fet aïllat i que, d’aquesta vaga i de la llarga marxa de les dones cap a la igualtat, emergeixin noves oportunitats per a elles i, per tant, per a un món millor en què tots desitgem viure. Si no nosaltres, sí les nostres filles i netes.

Perquè soc un fervent partidari de la igualtat d’oportunitats, entre sexes i classes socials, em permetran una reflexió que, probablement, va una mica a contracorrent. Permetin-me definir, primer, discriminació laboral. N’hi hauria si un empresari, enfrontat a la decisió d’escollir entre una dona i un home d’iguals característiques i habilitats, contractés l’home perquè no voldria tenir al seu equip una dona. Això seria discriminació pura. No crec que, en la nostra societat, aquest sigui el problema, encara que no negaré que de situacions com aquesta n’hi ha.

Però el problema té altres arrels. Primer, la proporció més gran de dones en feines de salaris més baixos i a temps parcial genera un biaix femení cap a ocupacions més mal pagades (servei domèstic, de neteja, per exemple) i a jornades més curtes. Aquest últim aspecte no és menor: la investigació disponible sobre diferències salarials segons el sexe, redueixen el 21%-  23% existent en el salari agregat al 15%, aproximadament, en el salari-hora.

El segon, en part relacionat amb l’anterior, és més substantiu. Es tracta de l’evident dificultat femenina per escalar en carreres professionals que impliquin més responsabilitat i, per tant, més bons salaris. Aquí l’evidència és aclaparadora, sigui la proporció de dones en consells d’administració o en posicions de jerarquia superiors: a Espanya, les dones són menys del 10% dels ambaixadors, menys del 20% dels membres dels consells d’administració o menys del 30% dels ministres.

 

¿Quina és la raó última d’aquesta dificultat? Em fa la impressió que l’empresari citat més amunt, enfrontat a la disjuntiva d’escollir entre dos candidats igualment competents, té en compte la diferent probabilitat d’absències per problemes familiars a l’hora de decidir la promoció. Una probabilitat que, ma-lauradament, a Espanya està marcadament esbiaixada cap a les dones. Prenent això en compte, probablement acabarà decidint a favor del sexe masculí, que estarà més disponible passi el que passi a la seva llar. Si aquesta aproximació té part de veritat, temo que les demandes de noves lleis a favor de la igualtat salarial tenen només un recorregut parcial. No estic negant que no el puguin tenir. En alguns països, algunes de les mesures adoptades, des de l’adopció de quotes fins a altres mesures que afavoreixen la conciliació obligatòria dels dos membres de la llar, han tingut efectes molt positius.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però això no enfosqueix el que, darrere la hipotètica decisió de l’empresari, reposa una realitat que penalitza la dona: a les seves pròpies llars, les carreres professionals dels seus companys masculins són més importants que les seves pròpies. Si l’empresari no tingués cap senyal sobre qui s’absentaria en cas de dificultats familiars, el que prevaldria seria el mèrit dels candidats al marge del seu sexe. Malauradament, per experiència sap que aquesta igualtat no existeix i actua en conseqüència. Ens enfrontem doncs a un debat molt més profund, que implica una revolució cultural al si de la llar. Igual que en tots els processos reivindicatius, les dones han de defensar la seva decisió de seguir carreres professionals enfrontant-se a clixés que les penalitzen compartits pels membres de la seva pròpia família.

No crec que, en feines exactament equivalents, la desigualtat salarial sigui la norma. Però sí que són més que evidents les insuperables dificultats femenines a l’hora de construir carreres professionals, que perjudiquen el creixement dels seus salaris i pensions. Per això, ajuda’t i Déu t’ajudarà: millores legislatives, però sense oblidar l’aspecte essencial: la revolució real està a la llar.