20 febr 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Sorprèn i no sorprèn

Guillem López Casasnovas

No s'ha d'afegir gaire per entendre l'embolic en què està el finançament autonòmic i comprendre de què parlem quan es reivindica un millor tracte fiscal

El Consell General d’Economistes que presideix el català Valentí Pich acaba de treure una publicació, encarregada a Antonio Pulido San Román, catedràtic d’Econometria a la Universitat Autònoma de Madrid i director del Centre de Predicció Econòmica (Ceprede), i Julián Pérez García, director del Departament d’Economia Aplicada de la Facultat d’Econòmiques de la mateixa universitat, sota el títol de Riesgos e incertidumbres de futuro de la Economía Española. És curiós que el consell, bastant present en els mitjans per visualitzar entre altres coses les disparitats fiscals entre autonomies i els excessos de pressió fiscal catalana, no hagi aconseguit que es presti atenció a un capítol bastant notori del treball.

Efectivament, el text conté una anàlisi de riscos al voltant del procés secessionista, que identifica incerteses sempre a futur, mai provades, com admeten en les dades, en les seves fases més dures, amb creixements a Catalunya per sobre d’Espanya. I computa sorprenentment l’efecte directe, i indirecte, que suposaria per a Catalunya un finançament com el de les comunitats forals. Traslladat el canvi que això comportaria al consum privat, permet als autors estimar, a través de les taules input-output interregionals, efectes directes amb un impressionant augment de 5,2 punts del PIB. L’estudi es fa partint d’un dèficit fiscal, segons l’opinió de molts, fins i tot molt menor al real, ja que utilitza dades dels comptes regionals territorialitzats del Ministeri d’Hisenda. Aquests, com se sap, no són en realitat balances fiscals (encara que s’han apropiat del nom) i donen xifres molt per sota (la meitat) de les estimades a Catalunya, segons la metodologia de l’Institut d’Estudis Fiscals i dades de l’INE i IGAE.

Passar d’un dèficit de 9.892 milions anuals a un superàvit de 10.477 suposaria, en allò que té a veure amb una estimació a la baixa, la creació de 201.683 llocs de treball a Catalunya. Els autors estimen que de l’alça de 5,2 punts s’hauria de restar per menys importació a Catalunya de les comunitats empobrides, cosa que podria reduir l’alça a la meitat. Però al seu torn el càlcul no compta amb la substitució d’aquestes exportacions catalanes ni l’empenta exterior que l’augment de renda i ocupació a la comunitat podria suposar per a una economia avui en superàvit comercial, de manera que els efectes indirectes que disminueixen l’augment del 5,2 punts s’han de prendre amb més cautela. En qualsevol cas, les xifres impacten i revelen el drama que viu l’economia catalana i l’explicació que l’Estat es tanqui en banda contra el pacte fiscal. Un pacte generador de pèrdues de PIB en la majoria d’altres comunitats –segons el volum de la subsidiació que reben–, encara que l’impacte global per a Espanya com un tot és gairebé nul.

Crec que no s’ha d’afegir gaire més per entendre l’embolic en què està el finançament autonòmic actualment, i comprendre de què parlem quan es reivindica un millor tracte fiscal. Pot sorprendre alguns el resultat del còmput econòmic, però el que no pot sorprendre és la seva lectura política.