AL CONTRAATAC
Parlar del temps
Prestar atenció a la meteorologia és un luxe que solo poden permetre's els que no pateixen grans tragèdies
La neu cobreix els camps de Falset, al Priorat. /
Quan era jove, parlar del temps em semblava summament avorrit, només desitjava parlar d’amor i de literatura. Tenia una veïna amb qui coincidia a l’ascensor que cada matí em feia perdre el temps amb la seva informació meteorològica. No hi ha informació més insulsa per a un adolescent que saber el temps que farà. Mai vaig valorar la cordialitat i la discreció de la meva veïna com corresponia. He necessitat molts anys per adonar-me que parlar del temps és un acte de civilització avançada.
Potser no és casualitat que els britànics, els que més lluny han arribat en això de la civilització (només hem de veure els seus taxis, que són com petits salons rodants) i de la cortesia (només hem de veure com tracten els dependents de les botigues els clients, sense servilisme ni excessives confiances, amb la justa amabilitat i diligència), adorin parlar del temps.
Aquí cada vegada se’ns dona millor, potser és perquè ja no volem parlar de política, el procés ens ha tornat més delicats i ha convertit una part de la població (els que ja no volen discutir més, ni esquinçar-se més les vestidures, els que han perdut amics dels dos bàndols) en experts homes del temps. Jo tinc descarregades al mòbil tres aplicacions de meteorologia i estic preparada en tot moment per comentar el temps que fa a Barcelona, a comarques, a Madrid, a París, a Londres, a Nova York i a Bangladesh. Cada dues hores m’actualitzo.
Al sortir de casa als matins, el primer que faig és mirar al cel. Hi ha alguna cosa d’esperançador i reconfortant en els gestos que s’han mantingut intactes des de temps immemorials, aixecar la vista al cel per esbrinar quin temps fa, mirar l’horitzó per veure com està el mar i d’on bufa el vent; segur que els grecs clàssics ja ho feien de la mateixa manera que nosaltres, amb la mateixa mirada precisa i melancòlica.
De Mary Poppins a Boom
Notícies relacionadesPrestar atenció al temps és un luxe que únicament es poden permetre els que no pateixen grans tragèdies, els que viuen amb cert confort, en un període de pau. Quan et ronda la mort (aliena), la malaltia (aliena) o la tristesa (pròpia), el temps t’importa un rave i el cel, així com els vents i les estacions i els arbres i el mar, desapareixen. Ens hem d’aturar per mirar al cel, deixar de mirar-nos el melic, no es pot mirar al cel mentre camines.
El meu personatge favorit de Mary Poppins és l’almirall Boom, el guardià de la puntualitat i l’encarregat del comunicat meteorològic. És ell qui avisa Mary Poppins que ha canviat la direcció del vent. Jo, que sempre vaig voler ser Mary Poppins, he acabat convertint-me en Boom. Així és la vida. Per cert, ha deixat de nevar.
