Una maldat impronunciable

Algun pecat horrible, alguna ofensa deshonrosa, alguna maldat impronunciable deu haver comès aquest país en algun moment de la seva història per merèixer el càstig a què el sotmeten els seus governants. El càstig al qual, en suma, se sotmeten els votants davant les urnes.

No hi ha a Catalunya cap problema amb la llengua. Ni a les aules ni als carrers. No hi ha cap problema, més enllà dels que alguns aprenents de bruixot s’afanyen a crear de forma tan artificial com irresponsable. Fins i tot l’hispanoargentí Lagarto De la Cruz, exjugador del Barça de bàsquet, ha cregut necessari deixar-ho clar: «Soc sudaca. 25 anys a Barcelona i 20 a Mallorca. Mai he tingut problemes [amb el català], l’entenc perfectament encara que no el parlo».

A més d’un sistema de comunicació i una senya d’identitat cultural, la llengua és un instrument d’inclusió social. Sense embuts ni eufemismes: a Catalunya, l’aprenentatge del català ha permès als fills de la immigració, majoritàriament en situació de desavantatge econòmic, no afegir a les seves motxilles un llast més gran de desigualtat.

Les proves de la Generalitat i del Ministeri d’Educació desmunten la fal·làcia segons la qual el castellà està castigat en l’educació dels catalans. El 2017, la nota mitjana de castellà dels estudiants catalans que es van examinar de selectivitat va ser gairebé calcada a la mitjana espanyola: 6,41 i 6,45. En les proves que va fer la Generalitat aquest mateix any, la puntuació mitjana de català a 6è de Primària (75,8 sobre 100) era lleugerament superior a la de castellà (73,4). Però aquesta relació s’invertia a 4rt d’ESO: 77,2 en castellà i 74,6 en català.

¿Això significa que no hi ha diferències de rendiment entre els escolars catalans? No. És clar que hi ha diferències. Però aquestes no venen determinades per la llengua materna dels alumnes, sinó per les seves desigualtats socioeconòmiques, com no es cansa de repetir Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill.

Llavors, ¿per què s’aviva cíclicament el debat enverinat i enverinador de la llengua a l’escola catalana? No hi ha misteri. Per interessos partidistes espuris, indignes de la responsabilitat pública.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquest últim assalt, que a penes ha durat una setmana fins que el Govern de Mariano Rajoy ha reculat, s’entén millor a la llum postelectoral del 21-D. La divisió del bloc independentista entre irredempts i pragmàtics manté bloquejada la constitució d’un nou Govern català. I mentre aquest no es constitueixi, és l’Executiu central qui mana a la Generalitat. El missatge de Rajoy als independentistes amb la seva renovada amenaça a la immersió lingüística era: com més aviat millor retallin maximalismes i formin un Govern legal, abans s’aixecarà el 155 i ja no hi podrem ficar còmodament les mans.

L’amenaça antiimmersió també serveix al PP per tractar de combatre el setge de Ciutadans. A veure qui és més intolerant amb el catalanisme. La inflamació del conflicte català sempre havia donat avantatjosos beneficis electorals al Partit Popular. Rajoy ha ajudat sense descans la nau sobiranista a quadruplicar en pocs anys el seu pes electoral. A canvi, el PP lligava de mans els socialistes, incapaços de governar Espanya sense un bon resultat a Catalunya, i es garantia l’hegemonia. Però aquesta tàctica sembla haver tocat sostre. En l’última envestida, no ha sigut el PP qui n’ha recollit els fruits, sinó Ciutadans. I, atenció, amenaçar la llengua pot brindar a l’independentisme el salt de la cota del 50% que tant anhela i que per ara les urnes li estan negant.