'Mondongos' i 'chochonas'

Vivim en un país en el qual gairebé ens resulta més fàcil creure el pícar que el ministre de torn. Més divertit, segur. Estem desitjant que aquells que s’asseuen al banc dels acusats estirin la manta. Gairebé sempre ho fan de manera molt controlada; tant, que a vegades més que una estirada és un pessic de monja. I, no obstant, tendim de manera bastant generalitzada a creure aquestes persones, per poca cosa que diguin. 

    

Volem creure els subalterns, els que habitualment acaben pagant els plats trencats, quan assenyalen els de dalt, els poderosos, els que sempre se’n surten com si res. Jo reconec que, acostumada a conèixer polítics que després degeneren en presumptes delinqüents, tinc les meves debilitats. 

    

Álvaro Pérez, el bigotes, em diverteix. Em sembla un paio sorprenent, senzill. Es veu que conserva les virtuts que li van permetre fer tants negocis amb el Partit Popular. Ja està condemnat, està a la presó i per això es conté en les seves aparicions públiques més aviat poc. El bigotes va de la presó als judicis i dels judicis a les compareixences en les comissions d’investigació parlamentàries. Si el procediment li interessa més aviat poc, demana que el deixin tornar al curs de cuina de la presó per aprendre a sofregir. Si s’hi juga gairebé 30 anys de presó, llavors és capaç de descriure durant hores com era el poder que atresorava Francisco Camps, el seu «amiguet de l’ànima».

Aquesta setmana ha actuat al Congrés, a la comissió sobre el finançament del Partit Popular. Álvaro Pérez ha definit els empresaris que feien donacions com a «incentivadors del mondongo»: «Abonaven les factures amb alegria i felicitat. No els he vist plorar». D’aquesta manera, suggeria que rebien alguna cosa a canvi, encara que ningú sembla interessat a saber exactament què. 

Valdemoro i Ginebra

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Pérez també ha carregat contra el ministre de Justícia («Catalá sembla un venedor de nines chochonas») i contra alguns periodistes («professionals de la fel·lació»). El xou ha continuat amb la seva envestida contra Iñaki Urdangarin, perquè un està a la presó de Valdemoro, i l’altre, passejant per Ginebra. I té raó. La diferència de tracte és xocant

En tot cas, és evident que la comissió d’investigació sobre el finançament popular alguns dies sembla un circ. Però crec que reflecteix perfectament el comportament grotesc d’aquest vell Partit Popular que ens ocupa. A mi em sembla un exercici magnífic de despullament polític. Entenc que a la seu del partit al carrer Génova estiguin espantats. Més ho estem els ciutadans, tenint en compte que la llista de compareixents s’ha hagut d’anar ampliant sobre la marxa. La sensació general, i no precisament per culpa de l’oposició, és terrorífica.