Solidaritat entre generacions i pensions dignes

A l'escola pública de la meva filla funciona des de fa anys un sistema per compartir material i llibres entre tots els cursos. Tots els alumnes paguen la mateixa quota, encara que el material dels més petits sigui més barat que el dels grans. I a més, s'hi inclou un petit afegit perquè tots els alumnes puguin fer un viatge de comiat de l'escola el seu últim any. A tots els cursos hi ha dues línies, excepte en un que en té tres. Els d'aquest grup, al ser més, hi han contribuït també, com a col·lectiu, en una quantitat més gran que els dels altres cursos. I tothom té clar a l'escola que quan els toqui anar de viatge, rebran una aportació extra al marge de les quotes per a llibres i material perquè tots els alumnes de les tres línies puguin viatjar.

Aquesta mateixa explicació valdria per fer entendre que en el debat que s'està produint actualment sobre la viabilitat del sistema de pensions, pràcticament es culpabilitza de la seva possible fallida la generació del baby boom baby boom, els nascuts entre els anys 1960 i 1975. Quan la realitat és al revés. Ha sigut aquesta generació la que amb les seves elevades cotitzacions i llargues carreres ha mantingut viable el sistema i ha permès que l'equilibri entre ingressos i prestacions de la Seguretat Social hagi aguantat gairebé tres dècades més del que ho hauria fet sense aquesta cohort tan nombrosa. I no seria just des d'un punt de vista equitatiu que ara que li toca rebre la prestació se li retalli aquest dret.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Tots els membres d'aquest grup de "jubilats de tres línies per curs", utilitzant el símil de l'escola, tenen el mateix dret que els de la generació que els han precedit i que els de les cohorts molt menys nombroses que els venen darrere a rebre, com a mínim, les mateixes prestacions públiques. L'argument que no hi haurà prou diners no val en aquest cas. De fet, tampoc es va utilitzar quan estaven aportant molt més del que el sistema necessitava i ningú es va dedicar a preveure que algun dia els ho haurien de retornar d'alguna manera. Es va crear la guardiola de les pensions, és cert. I els treballadors del baby boom van aportar gran part del seu contingut. Però a ells no els arribarà, perquè ja s'ha gastat durant la crisi. 

El Centre d'Estudis Demogràfics de la UAB ha desglossat de manera molt precisa el pes de cada generació en les aportacions a la Seguretat Social, des del 1970 i amb projeccions fins al 2070. Les seves conclusions s'haurien de tenir molt més en compte en la futura revisió del Pacte de Toledo. Són dades reals i no només percepcions i desitjos com els que estan marcant el debat actualment, com l'ocurrència del Cercle d'Empresaris d'augmentar l'edat de jubilació als 75 anys. A alguns d'ells m'agradaria veure'ls amb aquesta edat lidiant amb un grup d'adolescents de tercer d'ESO o aixecant la seva mare d'una llitera, si treballessin d'infermer, per citar dos exemples.