Aquell vaixell

Fa anys, em van comentar uns quants casos de famílies que vivien situacions dramàtiques, explicats de primera mà, no pas a partir d’una estadística o d’una fotografia al diari. No parlo només de desnonaments sinó d’experiències encara més doloroses, com el d’una mare que vivia amb els seus fills en una habitació rellogada, enmig d’un ambient sòrdid, a l’exterior, parapetada en aquell espai minúscul, combatent les batzegades que li arribaven de fora, els crits desaforats, mirant de conservar les minúscules espurnes d’estimació que era capaç de transmetre als fills en el seu reducte, lluitant per salvar-los d’un horror que encara podia fer-se més gran. Un dia, els que hi vivien van canviar el pany de la porta i la família va haver de passar la nit al ras, al forat de l’escala, una nit de febrer de fa anys que, quan la rememoro, encara ressona en la meva còmoda consciència.  

És inevitable tornar a Auden. El “vaixell car i delicat”, que salpa “calmosament” tot i haver vist la caiguda d’Ícar, abandona la possibilitat de l’empatia i renega de la pietat perquè “se n’havia d’anar cap a algun lloc”. Som aquell vaixell. Hi he pensat en veure el reportatge d’EL PERIODICO sobre la selva immobiliària, els testimonis de qui busca pis com sigui, en les condicions que sigui, perquè l’alternativa és el carrer. Com la Sílvia, com tantes altres mares. El patiment dels altres, l’horror d’uns dies sense esperança.