Rearmament nuclear a diverses bandes

És cert que hi ha un sentiment antinuclear molt estès entre les societats civils del planeta, i bon reflex d'això és l'aprovació, el passat 7 de juliol, del Tractat de Prohibició de les Armes Nuclears. Un acord, en tot cas, que només van negociar 129 dels 194 membres de l'ONU, amb els 29 de l'OTAN i la resta dels que posseeixen aquests arsenals totalment al marge de la iniciativa. I això últim s'entén perquè també són molts els actors nacionals que senten una enorme atracció per una arma la possessió de la qual es tradueix a tenir més pes internacional i a comptar amb un instrument de dissuasió màxima, sigui per utilitzar-lo com a últim recurs (Israel), garantir la supervivència del règim (Corea del Nord) o disposar de més opcions en la competència global o regional (EUA, Rússia, Xina, Gran Bretanya, França, Índia o Pakistan). Com a resultat d'això encara existeixen unes 15.000 caps nuclears estratègics, dels quals al voltant del 92% corresponen a Washington i Moscou.

Això explica que al marge d'atractius discursos com el d'Obama (Praga, 2009), fent una crida a un món desnuclearitzat, ell mateix aprovés un any després el programa de modernització més ambiciós de la història que ara el seu successor acaba de confirmar i ampliar. En concret, amb la Revisió de la Postura Nuclear (2 de febrer) Trump anuncia que dedicarà 1,7 bilions de dòlars en els pròxims 30 anys per posar al dia l'arsenal estratègic i, tant o més preocupant, per ampliar l'arsenal d'armes nuclears tàctiques (ANT, amb abast fins a 5.500 quilòmetres).

Trump i Putin

Pocs dubtes hi ha del fet que Trump aposta per la força com a instrument principal per consolidar el lideratge nord-americà; però el mateix val per a Putin, entestat a mantenir no només la paritat estratègica sinó a ampliar poderosament el seu arsenal d'ANT (avui Moscou en disposa d'unes 2.000, davant les 500 de Washington, 200 de les quals desplegades a Europa).

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Assumint que les estratègiques no són en cap cas armes de batalla, tret que s'opti per un suïcidi col·lectiu de tota la humanitat, són les ANT les que concentren ara l'atenció, atès que com que tenen menys potència destructiva i abast poden acabar per convèncer el seu propietari que és possible la victòria, utilitzant-les contra ciutats o contra grans unitats militars.

Tot plegat mentre les dues potències a penes dissimulen el seu incompliment de l'únic tractat vigent (INF, 1987). De cap manera és possible saber anticipadament, seguint els hipotètics escenaris que preveuen els estrategs nord-americans i europeus, com reaccionarà Washington a un atac convencional rus contra algun dels seus veïns de l'Europa oriental, amenaçant immediatament amb l'ús d'ANT per impedir una resposta otànica, tant convencional com, menys encara, nuclear. Però sense cap mena de desig d'aclarir fàcticament aquest delicat interrogant, podem donar per fet que seguim allunyant-nos del somni del desarmament nuclear en una dinàmica general d'augment acusat dels pressupostos de defensa.