Rússia prova l’OTAN a Polònia
Amb l’atac d’aquesta setmana, el Kremlin buscava revisar les capacitats militars dels aliats i calibrar el seu grau d’unitat
Més que un atac, el que Rússia va fer dimecres a la matinada, llançant una vintena de drons sobre Polònia, és una provocació. No és un atac perquè segurament no buscava la destrucció de cap objectiu militar o civil i, molt menys, causar pèrdua de vides humanes; conscient que si alguna cosa així hagués passat hauria hagut d’enfrontar-se a una resposta militar que no pot interessar-li. Tres anys i mig després de l’inici de la invasió d’Ucraïna resulta evident que, malgrat la seva aclaparadora superioritat militar, Vladímir Putin no ha aconseguit desfer-se de Volodímir Zelenski i col·locar el seu país sota l’òrbita russa. N’hi ha prou amb prendre aquesta dada en consideració per concloure que xocar directament amb un membre de l’OTAN suposaria per a Rússia un desafiament que va més enllà de les seves capacitats actuals, qüestionant encara més la possibilitat que en pugui treure l’aigua clara de la seva aposta bel·licista.
No ha sigut tampoc –com pretén fer creure no només el Kremlin, sinó fins i tot Donald Trump– un accident. Ha sigut, sens dubte, un acte de provocació intencionat. Seguint una pauta de comportament que es remunta a la Guerra Freda, l’enviament dels drons –Shahed 136 iranians i Geran 2 russos, derivats de l’anterior–, s’entén immediatament la seva doble intencionalitat. D’una banda, en el pla militar, l’executor d’aquesta acció busca revisar les capacitats militars del contrari, calculant que en el moment en què els drons entren en el seu espai aeri s’activen tots els sistemes de radars per seguir les seves trajectòries, així com les bateries antiaèries i els avions interceptors. Això ofereix una excel·lent oportunitat per extreure una fotografia actualitzada del desplegament del potencial enemic i de la seva capacitat de reacció a un possible atac en tota regla.
De l’altra, al terreny polític, una acció d’aquest tipus –sense fer servir un sol dron o míssil, com ja ha passat anteriorment a Letònia, Finlàndia o Romania, sinó una andanada significativa– busca calibrar el grau de voluntat política i d’unitat dels membres de l’Aliança Atlàntica. Putin és àmpliament conscient que avui l’OTAN passa per una etapa de creixent desconfiança entre els aliats europeus sobre les garanties de seguretat que durant dècades ha proporcionat els Estats Units, així com del fet que hi ha graus molt diversos de compromís entre els mateixos europeus amb la defensa d’Ucraïna i la manera de respondre a les accions del gegant rus, amb Hongria i Eslovàquia com els més pròxims a Moscou.
Xoc frontal no volgut
En vista de les reaccions registrades des de la violació russa de l’espai aeri polonès sembla confirmar-se que ni Rússia ni l’OTAN desitgen alimentar una escalada que pugui produir un mútuament indesitjat xoc frontal. Polònia s’ha limitat a sol·licitar una reunió urgent del Consell de Seguretat de l’ONU i a invocar l’article 4 del Tractat de l’OTAN, obrint consultes amb el conjunt dels aliats; però sense fer el pas de recórrer a l’article 5, en demanda d’una resposta col·lectiva a l’esdevingut. La resta dels aliats s’han succeït en la condemna a l’acció perpetrada per Moscou i han aprovat la posada en marxa d’una nova operació –Sentinella Oriental–, per a la qual Alemanya, Dinamarca, Espanya, França i el Regne Unit ja han compromès mitjans addicionals als que fa anys que reforcen la seguretat dels veïns immediats de Rússia.
Moscou, mentrestant, ha iniciat les maniobres Zapad, juntament amb Bielorússia, aparentant que res apartarà del seu rumb a Putin. Un rumb que inclou, com des de fa anys, ciberatacs, propaganda, sabotatges i demostracions cada vegada més assertives de la seva voluntat de garantir-se una zona d’influència pròpia a Europa oriental. Es pot recordar que les anteriors maniobres Zapad li van servir com a avantsala per a l’arrencada de la invasió des de territori bielorús, per això no pot estranyar que tant Polònia com els països bàltics anunciïn el tancament de l’espai aeri i les fronteres terrestres amb Bielorússia. En definitiva, un exemple més de la guerra híbrida en la qual Rússia ha adquirit una capacitat excel·lent, jugant amb foc de manera cada vegada més atrevida. ¿Fins quan.
