Anar al contingut

MIRADOR

Independència com a objectiu o com a mitjà

FERRAN NADEU

Independència com a objectiu o com a mitjà

Sonia Andolz

Les dificultats per proposar i investir un nou president de la Generalitat provoquen, una vegada més, debats i rumors sobre les possibles desavinences dins de l’anomenat bloc independentista. Al seu torn, les forces de la que serà, probablement, l’oposició, fan escarni d’aquestes diferències argumentant una pèrdua de fortalesa del bloc, però sense reconèixer de manera clara que no hi ha cap altra suma possible per investir un altre candidat. 

Les discrepàncies entre partits no són només lògiques i esperables sinó també sanes i necessàries democràticament. Hi ha, però, una distància important i transversal a l’escenari actual: la que separa els que volen la independència com a objectiu i els que la volen com a mitjà. I, al contrari, els que s’oposen a aquesta idea d’independència per principi i els que s’hi oposen per les formes amb què s’està portant a terme. El possible punt de trobada entre aquestes divisions sembla no interessar a ningú i podria suposar una nova via per desencallar el conflicte actual.

En els tres partits independentistes podem identificar persones que entenen i defensen la independència com un objectiu, el punt on arribar. Per motius identitaris, de tradició familiar, d’il·lusió política o de projecte vital: veure una Catalunya independent i alliberada d’Espanya és el projecte en si mateix. La independència passaria per sobre de tot i, per això, es poden obviar o relativitzar diferències de tipus ideològic amb els altres dos partits. La unió i la lleialtat al projecte és la prioritat i, una vegada s’aconsegueixi, ja se centrarà el debat en el què i el com. Això implica que no necessàriament es trencarà amb les estructures o les elits pròpies i es mostra més tolerància davant dels errors propis ja que és part de l’ofensiva.

Per canviar-ho tot

Al seu torn, també hi ha els que veuen en la independència una via per dissenyar un nou model d’organització política; un nou Estat en què tot estigui per decidir i dissenyar. Centren el debat no tant en les qüestions d’identificació de grup, nació o col·lectiu sinó en la possibilitat d’allunyar-se d’una Espanya plena de corrupció, poc sensible amb la diversitat i incapaç d’adaptar-se als canvis. En aquest grup, la independència no és una finalitat en si mateixa, sinó la via per poder iniciar un nou camí per canviar-ho tot, com deia un eslògan de la CUP. Aquesta visió aglutina molts dels nous independentistes, ciutadans que no necessàriament s’identifiquen amb un projecte catalanista o senten la necessitat de distingir-se de la resta d’espanyols però que, amb els anys, veuen aquesta via com l’única per aconseguir un canvi real en l’statu quo. Volen una ruptura efectiva amb el sistema imperant i reformular-lo de dalt a baix. Són els que volen continuar a peu de carrer, no donar treva als polítics i buscar fórmules per eixamplar l’independentisme com la via per a un nou model. Aquí és on hi ha un possible nou espai. H