Política, dret i culte al líder

Sembla que som davant d’una seqüència del procés de gran incertesa o suspens, ja que no sabem què passarà l’endemà. Puigdemont al final va a Dinamarca, segueix amb la seva hiperactivitat a les xarxes, torna a Bèlgica, i així successivament. Però tenim dues certeses absolutes. La primera és que està aconseguint abduir del tot els seus socis d’ERC i CUP, els redueix el marge d’acció cada dia que passa, i sobretot els ha personalitzat totalment el relat. Una peculiar versió del «jo o el caos», encara que també moltes veus en el seu camp –i mereix una menció especial Artur Mas– li han dit per activa i per passiva que sigui generós, que ningú és indispensable, que s’ha de restituir una plena normalitat institucional.

Però el que sí que continua és una deliberada confusió entre política i dret. El camp independentista ha cavalcat durant els últims anys sobre el fals argument que «això és un problema polític, que necessita solucions polítiques, i no té solució jurídica». I resulta que el que és polític i el que és jurídic van de la mà. Sempre. Uns polítics a la presó (serien més útils fora, per descomptat), altres en un fals exili (tard o d’hora hauran de tornar), hi ha una investidura aviat, i tot això passa i passarà sense excepció per l’adreçador de la seva dimensió jurídica, legal. I no la legalitat paral·lela del 6 i 7 de setembre. La vigent, o si ho prefereixen, la de la Constitució de 1978. El 155 no deixa espai per a una altra.

El novembre del 2015 el Parlament va fer una solemne declaració dient que ja no reconeixien la jurisdicció del Tribunal Constitucional. Des d’aleshores la Generalitat ha recorregut davant aquesta jurisdicció desenes de vegades. No fa falta estendre’s sobre el fet de saltar-se el que diguin els lletrats del Parlament amb l’argument que els seus dictàmens no són vinculants. 

Un altre argument més descarnat, sobre la investidura telemàtica, és que es pot fer «perquè el reglament no ho prohibeix». Greu confusió. El ciutadà, com a tal, pot exercir els seus drets fonamentals sense un altre límit que el de la llei (el que aquesta prohibeix) i amb el benentès que el seu exercici no pot danyar o erosionar els drets d’altres.

    

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Però les institucions públiques, no. Aquestes només poden exercir les competències que la norma jurídica habilitant els dona. No tenen en cap cas «autoexpansió competencial» (valgui el barbarisme). Les institucions poden fer només allò que expressament poden. L’argument de poder fer tot el que no estigui expressament prohibit és jurídicament absurd. Però l’intent d’ardit no és innocent, és prolongar el suspens uns quants dies.

Tampoc és acceptable reduir la naturalesa i funció de les eleccions del 21-D al fet que hi ha un únic candidat, Puigdemont, i que qualsevol altra opció és «avalar el 155». La democràcia representativa casa malament amb una cosa que apareix davant la ciutadania i que es diu «culte a la personalitat» o al «líder màxim». Sembla que el fals dilema no és «jo o el caos», sinó «jo i el caos».